Els prestigis literaris pugen i baixen com la temperatura o les accions de la borsa. Que una escriptora hagi passat la prova del temps no és garantia que les noves generacions la puguin arribar a apreciar. És difícil saber si les noves fornades de mallorquines, aquelles "donzelles de l'any 2000", com va escriure Maria Antònia Salvà (1869-1958), escriptora de qui ara se celebra el 150 del seu naixement, se senten al·ludides o tocades pel seu subtil art poètic o si estan més absortes per passar el capvespre al Fan Club en preparació per l'imminent Black Friday. Les bones notícies aquí són que la poesia de Salvà, per les raons que siguin, continua tenint rellevància per a un bon grapat de lectores. Part d'aquesta transcendència ha estat impulsada per les versions musicals que s'han fet de la seva poesia.
Salvà, com és sabut, va ser una escriptora en un món d'escriptors. S'ha apuntat que per infiltrar-se en els salons exclusivament masculins va dedicar-se a la traducció, per no obrir sospites d'intrusisme entre els homes de lletres en aquell selecte món de la creació. Sabut és també que Llorenç Villalonga va inspirar la caricaturesca Aina Cohen -costumista, xueta i lesbiana- en Salvà. Comparances a part, una cosa que Villalonga sí que va encertar és que tant Cohen com Salvà van haver-se de disfressar per triomfar o almenys van adoptar papers de segona fila per entrar en el món dels homes.
Salvà va tenir un primer moment d'èxit, gràcies, a aquesta (falsa?) modèstia. Tots els grans homes de lletres la van apreciar: Costa, Ferrà, Carner, i naturalment Moll que va editar les seves obres gairebé completes. Passats els anys, però, molts lectors, com jo mateix, van arribar a Salvà gràcies a Maria del Mar Bonet i el seu disc Jardí tancat (1981) amb cançons sobre poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Llorenç Riber i naturalment Maria Antònia Salvà. "Cel d'horabaixa" i "La petxina" són les dues poesies que Bonet i el seu col·laborador habitual, Lautaro Rosas, ofereixen en música. Val a dir que aquest disc és un valent homenatge a l'escola mallorquina i al costumisme en un temps (els anys 80) quan ningú no estava per abelles brunzents. D'alguna forma misteriosa, però, Bonet se'n surt victoriosa i gràcies a ella la poesia de Salvà sens dubte va guanyar lectores. Jardí tancat també ha estat la base per a una coreografia de Nacho Duato que ha rodat arreu del món amb un inaudit èxit.
Passen anys i fins i tot dècades i els poemes de Salvà retornen en aquesta ocasió musicats per Pep Toni Ferrer i el seu grup Oliva Trencada (disponible a www.viasona.cat). L'àlbum Lluneta del pagès (2008) íntegrament dedicat a Salvà inclou dotze temes com "Glosa", "Enigma" i "Xeremies llunyanes". Ferrer, hàbilment, ha triat temes que al·ludeixen a la música, les gloses, les xeremies i aquell famós orgue d'"Enigma" amb tecles blanques i negres que queda traduït per "L'amor torna negra, l'amor torna blanca... i el cor no sabia ni què era l'amor." Final autobiogràfic, potser.
El so d'Oliva Trencada és actual en el sentit que, tot i basat en principis de senzillesa i "sinceritat", habituals en l'estil folk ("tres acords i la veritat", va dir algú), incorpora una producció tecnològica d'ara. Els instruments i la veu estan manipulats i els aparells d'enregistrament són tractats com instruments en si. El resultat és un món futurista i alhora molt local. És un encert. Com en el cas de MM Bonet, la sensibilitat dadaista però alhora molt civil d'Oliva Trencada fan que aquests poemes puguin arribar a una nova generació.
En les darreres setmanes s'han programat algunes activitats relacionades amb l'Any Salvà com l'espectacle "Som tantíssimes. Maria Antònia Salvà amb les donzelles del nou segle" una proposta poètico-musical de Marga Rotger i Joana Abrines que repassa la poesia de Salvà amb clau de gènere. I això és exactament de què parlàvem: sigui com a reivindicació literària, nacionalista o feminista, Maria Antònia Salvà, 150 anys després de la seva mort continua vigent. Clarament, algunes donzelles i alguns donzells del s. XXI encara paren l'orella i escolten.
