JOAN OLIVER I SALLARÈS, POETA I LÍDER DE LA COLLA DE SABADELL (1920). M'agrada: primer per la seva poesia: irònica, crítica, divertida i ben planera i, també, per la seva obra com a dramaturg i com a traductor; segon, per l'actitud cívica al llarg de la seva vida: agitador cultural, lluitador amb la República, exiliat a França i a Xile, reanimador literari en temps de la dictadura franquista i, per afegitó, editor. El vaig conèixer el 1968: aquell avi barbablanc era l'autor de Les decapitacions, que havia signat amb el pseudònim de Pere Quart i que m'havia entusiasmat. I l'autor del Bestiari, de Saló de tardor, de Terra de naufragis i de Vacances pagades, uns llibres de poemes que havia llegit, rellegit i de vegades après de memòria. Quin guster alimentar-se d'aquella poesia escèptica, sarcàstica i de vegades molt tendra que era una veu dissolvent contra el capitalisme, el consum desenfrenat i el règim de Franco. Aquell home que tenia davant amb una màquina d'escriure Olivetti, caramulls de folis i llibres i una meula deliciosa, em demanava per l'amic Blai Bonet, volia saber coses de Mallorca i també m'interrogava sobre la meva escriptura. Era un dels poetes catalans més importants del segle XX i un dels homes més íntegres i lluitadors que havia conegut. "Navego contra corrent", un dels seus versos, podria ser el lema de la seva vida. Havia passat de ser un jovenet de l'alta burgesia sabadellenca a un líder de la Colla de Sabadell (que enguany fa cent anys), amb el novel·lista Francesc Trabal i el crític Armand Obiols, que combinaven el gust avantguardista amarat d'humor absurd, corrosiu, provocador, gratuït i transgressor semblant al dels dadaistes amb el rigor de l'obra ben feta d'estil noucentista per bastir una cultura nacional catalana moderna i universal. Després va ser president de l'Associació d'Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana i cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes. Va escriure també la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. I va ser l'encarregat d'evacuar un bon grup d'intel·lectuals catalans cap a l'exili (Rodoreda, Trabal, Benguerel, Obiols, Murià, Sbert, etc.). Després de passar per Buenos Aires, visqué nou anys a Xile, i l'any 1948 tornà a Barcelona. El varen tancar dos mesos a la presó Model i després va sobreviure amb la impremta familiar i fent traduccions tan bones com el Pigmalió, de Bernard Shaw, Tot esperant Godot, de Beckett, L'òpera de tres rals, de Brecht, Ubú, rei, de Jarry, El misantrop i El banyut imaginari, de Molière, i L'hort dels cirerers, de Txèkhov, entre moltes altres. Després de la mort del dictador es va mostrar molt crític amb la classe política, que trobava massa complaent i blana, per la qual cosa el 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Al final de la seva vida es va apuntar a les llistes independentistes. I va morir el 14 de juny de 1986. Vivim dins una cultura tan petita, pobra i desmemoriada, que he vist molt poques referències a la Colla de Sabadell i, especialment, a aquest poeta i lluitador excepcional. Aquest far lluminós i orientador dins la nit fosca on vivim.
UN ESCRIPTOR DE LUXE. Danilo Kiš va néixer l'any 1935 a Subotica (Sèrbia), de mare montenegrina i pare jueu. A set anys va veure el carnatge i assassinat de jueus i serbis a Novi Sad a mans dels feixistes hongaresos. A la Segona Guerra Mundial el seu pare i d'altres membres de la família foren assassinats al camp d'extermini d'Auschwitz. Va viure a Hongria i estudià literatura a la Universitat de Belgrad. Es va traslladar a França, on habità fins a la seva mort, el 1989. L'absència i la pèrdua del pare i el genocidi nazi es convertiren en les seves obsessions literàries, que fructificarien en una trilogia commovedora: Circo familiar (Narrativa 128, Acantilado). Aquí hi ha Penas precoces, que és un àlbum de cal·ligrafies d'un nin que no perd calada i que ens mostra una col·lecció de petits detalls sense ordre cronològic que cartografien un univers propi extraordinari. És emocionant. Jardín, ceniza són quadres commovedors en què el seu pare, que era enciclopedista, màgic, psicòleg, recitador, joglar, etc., ocupa un lloc central, així com els esdeveniments terribles, amb ressons apocalíptics, de la repressió i de la guerra. El reloj de arena és un collage en què el pare agafa una dimensió tràgica i on a través d'una escriptura compacta, suculenta i estremidora assistim a les darreres crisis d'un home que esdevindrà un vertader màrtir. Circo familiar, llegit en les seves complexes trames que s'entrecreuen, és una vertadera novel·la de formació de les més significatives del segle XX. L'obra més coneguda de Kiš és Una tomba per a Boris Davidovi? (en català a Angle Editorial i en castellà a Narrativa, 108, Acantilado), amb un pròleg aclaridor de Joseph Brodsky, pinta amb colors forts el funcionament del fanatisme i la intolerància a través d'una bigarrada galeria de personatges. Enciclopedia de los muertos (Narrativa, 127, Acantilado) són set relats que amb brodaries de miniaturista ens mostren un conjunt de personatges d'aquells que no veu ningú: els marginats dels marginats. Magnífic! La traducció espanyola de Nevenka Vasiljevi?, extraordinària.
