RELLEGESC GIUSEPPE TOMASI DI LAMPEDUSA (1896-1957). La meva odissea de lector d'Il Gattopardo l'acab de pensar suara. Primer de tot vaig llegir-ne la traducció de Llorenç Villalonga que es titulava El Guepard a l'editorial de Joan Sales, El Club dels Novel·listes, l'any 1962. També record una altra edició de Bruguera de la mateixa traducció villalonguiana amb un pròleg de Giorgio Bassani. En un viatge a París vaig trobar-ne una traducció francesa de Jean Paul Manganaro a l'editorial Seuil que em va fer veure que la villalonguiana no era res de l'altre món, que tenia talls i incongruències a voler. Després, en una excel·lent ponència ("El Guepard: Traducció de Villalonga o en nom de Villalonga?"), molt detallada i precisa, la sàvia amiga M. del Carme Bosch ens va contar fil per randa que Villalonga va afegir, canviar, suprimir i interpretar l'obra original. I en una altra ponència, també ben clara i crítica, la professora Caterina Briguglia deixava blau el Villalonga traductor. Finalment en un viatge a Siena vaig trobar l'obra completa de Lampedusa i vaig llegir el text original. El llibre es titulava Opere (Arnoldo Mondadori Editori, 1995) i a més d'Il Gattopardo hi havia unes joies magnífiques i introbables: I racconti i Tre saggi da "Le Opere e i Giorni" (que m'entusiasmaren) i Letteratura inglese i Letteratura francese (on es demostra per un cantó la seva erudició extraordinària i per l'altre el seu finíssim esperit de lector savi i crític que sap discernir i comunicar amb un estil tan original com clàssic). La introducció de cinquanta planes era de Gioacchino Lanza Tomasi i d'una forma entretingudíssima i molt personal contava l'avior de Lampedusa i les fites més significatives de la seva vocació d'escriptor. Una cronologia completa, a cura de Nicoletta Polo, i un índex de noms completava l'edició, que recoman als amadors de bon de veres de Lampedusa: una joia per tenir sempre a prop i llegir i rellegir sense aturall.
Per què aquesta recerca tan entremaliada? Perquè consider Il Gattopardo un clàssic contemporani, una de les novel·les més essencials del segle XX, perquè la veig molt nostra, perquè em fa gust la relectura, perquè consider que és l'obra excepcional d'un gran escriptor i d'un gran lector, perquè el pas dels anys ha fet créixer la seva força i magnitud literària.
L'any 2009, el magnífic traductor Pau Vidal va treure El Gattopardo (Editorial Proa), una edició d'Il Gattopardo conforme al manuscrit canònic de 1957 publicat per primera vegada per Giacomo Feltrinelli Editore el 1969, amb un pròleg de Gioacchino Lanza Tomasi, fill adoptiu de Lampedusa. Aquesta edició és plena de detalls lingüístics finíssims com el fet de fer servir varietats dialectals del català com el mallorquí i el valencià per estrafer respectivament el sicilià popular i el napolità regi. Mirau un exemple senzill a la primera part: "Tinc una faena que no me l'acabe; tot el reialme descansa damunt d'estos muscles", diu el rei Ferran al protagonista. I en prendre comiat diu: "La pròxima vegada que passes per Nàpols, Salina, dus-te Concetta que la vegi la reina." Dues frases avalencianades que fan que el text tengui una sonoritat meridional. I un altre exemple extraordinari: "Heu duit qualque cosa?", demana don Fabrizio als parcers que li duen el "carnatge", la part del delme que es pagava en espècie. I a continuació: "Esperau un poc que en Ferrara vos darà el rebut". I al final el príncep Salina ordena: "I tu, Nigro, cuita avisar en Salvatore que vengui a fer net i a endur-se els formatges". Aquest mallorquí fa que el text agafi sonoritat illenca. Recoman aquesta traducció catalana com la millor que tenim actualment d'aquesta obra mestra.
Cal no oblidar que el 1963 vaig veure aquella pel·lícula extraordinària de Luchino Visconti, Il Gattopardo, basada en l'obra lampedusiana, que ens ha deixat imatges de personatges que no podrem esborrar mai. El príncep Fabrizio de Salina sempre tindrà aquella fesomia bonhomiosa de Burt Lancaster i aquella còrpora gattopardesca, Angelica Sedara sempre serà la bellíssima i sensual Claudia Cardinale, i el nebot Tancredi que es casarà amb ella serà el jove Alain Delon amb una energia de seducció que feia mal i que encarnava l'ardor de viure. La llarga seqüència del vals que ballen Don Fabrizio i Angelica, que tanca el film contràriament a la novel·la, esdevé un somni inoblidable.
UN LLIBRE IMMORTAL. I ara acab de llegir una excel·lent traducció d'El Gatopardo (Editorial Anagrama) a l'espanyol de Ricardo Pochtar (feta el 2009 i revisada el 2019), de la nova edició, també revisada, de Gioacchino Lanza Tomasi, amb un prefaci d'aquest de trenta planes que conta tots els ets i uts de la complicada primera edició de Giangiacomo Feltrinelli de 1958 i amb un postfaci de Carlo Feltrinelli. Aquest editor ens recorda: "La presente publicación por Anagrama, que coincide con el quincuagésimo aniversario de esta editorial —y los setenta años de la muerte del autor— tiene para mí un significado especial: de hecho El Gatopardo, junto con el Doctor Zhivago de Borís Pasternak, supuso el lanzamiento internacional de la joven editorial que Giangiacomo Feltrinelli fundara en 1955." També es carrega el tòpic que com una falsa llegenda acompanya la novel·la, la frase de Tancredi quan diu "Si volem que tot sigui igual, cal que tot canviï". Feltrinelli desmunta aquesta afirmació i afirma que no reflecteix el missatge de Lampedusa ni representa el pensament del protagonista de la novel·la. I afirma que l'autor "aborda la problemática de la historia valiéndose de la invención de un personaje, el Gatopardo, quien, confrontado a los cambios históricos, los aborda sin actuar en contra o a favor sino meditando sobre ellos, su irreductible identidad de persona en el fondo rebelde a los cambios impuestos tanto por la naturaleza como por la historia. Conceptualmente, el príncipe está dispuesto a acoger las transformaciones, pero existencialmente no se adhiere a ellas. Si puede, como estoico, se abstiene. Quizá la figura del Gatopardo pueda asimilarse a la recurrente reaparición de aquella gran ética de la Antigüedad, válida para todos los tiempos, también los más modernos, que lleva precisamente el nombre de estoicismo. Incluso estaría bien considerar al Gatopardo como abanderada de un estoicismo actualizado que, por supuesto, sólo podría llamarse estoicismo histórico."
Un llibre d'una escriptura musical que l'acosta a la poesia més vertadera i amb una història que ens fascina, ens entreté, ens fa pensar i, sobretot, ens fa molta de companyia.
