Esplet: collita; conjunt de fruits produïts en una vegada, especialment si són abundants. Doncs, això: gran collita la que ens presenta l'editorial Blackie Books, en un inici d'any que gairebé aclapara la nostra atenció. I no hi és tot! Perquè, en una molt recent ressenya ja hem parlat d'altres produccions seves. Totes impecables, generoses en forma i excel·lents en fons o en contingut. Un treball magnífic. És just que en facem la difusió en aquest recó del suplement.
De Quentin Blake, què se'n pot dir? Que sigui novedós, és clar? Res, o gairebé. Vet aquí un clàssic de la il·lustració, un clàssic contemporani, multi-premiat, universalment reconegut. Qui no recorda, si és lector de literatura per a infans, les seves múltiples, inoblidables col·laboracions amb Roald Dahl? El violí d'en Patrick és un conte optimista i feliç que aporta al lector infantil optimisme i felicitat, i també al lector adult que conservi encara la ingenuïtat, i la intel·ligència i la sensibilitat lliures de l'ànima infantil.
Què dir de William Steig i del seu treball no menys clàssic? Ja se n'ha parlat aquí molt positivament. En Silvestre i la pedra màgica fa reflexionar. Les pàgines d'aquest àlbum ens parlen de troballes màgiques i de desitjos i, sobretot, de sentiments reals i de sensacions necessàries: la il·lusió, la por, l'amor familiar, el dol..., i també de l'atenció i la fe -civil, simplement humana- en el que passa al nostre entorn, de la casualitat esperançadora, del pas de les estacions, i això, només amb uns dibuixos contundents, clars, nets, expressius; amb uns brevíssims textos. Màgics són, cadascun dels llibres d'aquest creador, com pedres màgiques en el llarg camí de la lectura dels infants.
La gran enciclopèdia de les àvies, d'Éric Veillé, és una sorpresa per a nosaltres. Hi dominen esplèndidament la ironia i la tendresa. Amb uns apunts de realisme que, en efecte, sorprenen. Mirem, sinó, la pàgines de les coses que hom pot trobar sota els llençols del llit de les àvies o del que fan les àvies amb el seu calçat domèstic. Somriuran els lectors infantils, perquè descobriran amb admiració el que de preciós tenen les àvies pròpies. Somriurem els adults, perquè hi reconeixerem les nostres mares. Pàgines d'una simpatia que vessa, incontenible.
I si tenguéssim cinc minuts més, parlaríem amb una semblant exaltació de Cinc minuts més, de Marta Altés. La lliçó, en aquest cas, és oportuna: cal dedicar, sempre, cinc minuts més a estar amb els menuts de la casa (i si pot ser amb un llibre a les mans, o amb un conte als llavis). Per a ells, l'expressió "cinc minuts més" és un prec d'atenció que ens obliga.
