Avui us parlaré de dos llibres, o de tres, perquè un et porta a l'altre, l'inclou, talment unes matrioixca, que mentre obris el seu interior en surt una altra i una altra i una altra...
La primera d'aquestes nines russes la vaig llegir no fa gaire, tot i que el llibre és del 2015. El títol, relacionat directament amb la meva feina, fou el primer que em va cridar l'atenció: El mestre, un llibre amb bastant rigor històric, que ens parla dels inicis de l'Escola Nova i ens recorda lliure pensadors de principis de segle que moriren víctimes del seu enfrontament amb el poder establert , encrostat i conservador. Ens parla també del pols salvatge de l'home amb la natura i de la força de la il·lusió.
Aquest llibre ens du a un altre de títol semblant: El professor de Frank McCourt (2006). Ambdós protagonistes coincideixen en fer un repàs dels seus anys de docència, quan descobreixen que per arribar l'alumnat cal situar-se a la seva alçada i sortir del sistema establert, que ens du a una educació distant i mancada d'interès. La diferència rau en el lloc i el temps, mentre McCourt ens situa devers els anys seixanta, a Estats Units, Mollà ens du a la Barcelona de principis de segle, que es troba amb les idees renovadores de Ferrer i Guàrdia i la Nova Escola, un cant a la llibertat, a l'educació centrada en l'alumne, no en el docent. Ambdós llibres ens parlen de realitats socials difícils, de conflictes i de diferents metodologies d'ensenyament.
Evidentment, quan l'acabes de llegir, no pots estar de tornar a repassar les conferències de Ferrer i Guàrdia, en un altre llibre, d'aquí ve aquesta idea de matrioixca que deia al principi. És cert, però, que un cop llegit El mestre, no es pot evitar un sentiment de desil·lusió quan t'adones que a principis de segle ja estaven establertes les bases d'una nova pedagogia que reviu ara amb tot aquest corrent que ens parla d'una educació basada en projectes , en treball cooperatiu, en ambients... I encara que en el llibre no en parli, no hem d'oblidar, però, que tot allò va morir sota la sageta implacable de la guerra civil espanyola i els estralls de la victòria de la dreta feixista. Per pensar-hi una mica. Que vagi de gust la lectura.
Tot recordant Sánchez Ferlosio
"La lámpara del cuerpo es el ojo. Si tu ojo es limpio, todo tu cuerpo será luminoso."
( Mateu, 6, 22 )
A principis dels anys setanta, a l'Escola del poble, el Mestre don Jaume ens feia llegir el recull de breus textos d'una selecció de la millor literatura castellana agrupada en un sol tom titulat Lectura 5 de l'editorial Santillana, 1971.
Amb aquell llibre de lectures, totes en castellà, aprenguérem a llegir, respectar el punt i seguit, la coma, el punt i coma, les cometes i el punt i final. Don Jaume ens repetia una i altra vegada l'èmfasi i les pauses que havíem de fer a l'hora de reproduir un text de forma oral i que les persones que ens escolten i les que llegeixen entenguin el relat.
Un dels textos que record amb més estima era un conte titulat: De unos hombres que había en el pajar, en el que es feia una descripció tan perfecta com senzilla de l'espai, dels personatges, de l'escena i de l'ús de la metàfora.
Aquest conte estava signat per Rafael Sánchez Ferlosio. De llavors ençà hauré llegit aquest conte un centenar de vegades i també els altres contes que donen forma al llibre Alfanhuí que vaig adquirir uns anys més tard.
El que em fascina d'aquests contes és la manera de descriure les situacions, els fets, els personatges, els animals, l'ús dels adjectius i del ric vocabulari castellà.
Després va venir la lectura del llibre més aplaudit de Sánchez Ferlosio, El Jarama, però d'aquest, en parlarem un altre dia.
Gaudiu idò d'aquesta joia de la literatura castellana. Feliç sant Jordi!!!
Un 14 de juliol, de fa molts anys...
Ara fa dos anys, el lionès Éric Vuillard ens va soprendre -i ens va agradar- amb la novel.la breu L'ordre del dia (L'ordre du jour, Éditions Actes Sud, 2017), guanyadora del prestigiós Premi Goncourt d'aquell curs i portada al català l'any passat gràcies a Edicions 62. Era una lúcida i àcida -però també bellíssima i tendra, a la seva manera- reflexió sobre les causes que provocaren el triomf del nazisme a mitja Europa, ara fa devers vuitanta anys.
De com els interessos d'uns pocs i les pors de molts altres varen fer possible que un règim totalitari, cruel i sanguinari com el Tercer Reich d'Adolf Hitler s'ensenyorís d'un continent que, en menys d'un segle, havia metabolitzat i fets seus els ideals i els valors de la civilització, del liberalisme i de l'equitat social. Ara se'ns ofereix, i també de la mà d'Edicions 62, una altra obra seva, escrita i publicada originalment a França amb anterioritat a aquella altra, però que a nosaltres ens arriba traduïda en diferit -com els finiquitos de la Cospedal-: 14 de juliol (14 juillet, Éditions Actes Sud, 2016), un altre assaig novel·lat -així el podríem qualificar, perquè ara vivim una redefinició d'alguns gèneres literaris clàssics, en crisi evident- que tracta d'aquell esdeveniment simbòlic que fou la presa de la Bastilla pel poble de París, l'estiu de 1789. Hom podria pensar que ambdós relats fan bona parella, perquè un és el complement necessari de l'altre, en més d'un sentit. I tot això en ple debat, a França, sobre els límits entre la Història i la novel.la, amb el propi Éric Vuillard i l'historiador nord-americà Robert Paxton engrescats en un interessant conflicte de competències i jurisdiccions intel·lectuals que caldrà seguir amb atenció. Tanmateix, els debats que ara tenim per aquí també hi tenen a veure amb això de la llibertat, la justícia social o el retorn rabiós d'allò que fa vuitanta anys anomenàvem feixismes...
Un poemari curiós
Aquest recull de divuit poemes de Joan Margarit, està presentat en un format que és com a mínim curiós, amb il·lustracions del seu amic Josep Maria Subirachs, a qui va dedicada aquesta col·lecció, i els poemes en dues llengües, castellà i català, traduïdes pel propi autor d'una a altra. Com a darrera mostra de l' amistat que unia els dos genis, el poeta i arquitecte, i el polifacètic escultor i il·lustrador; trobem un pròleg escrit pel propi Margarit, dedicat a Subirachs, el seu amic mort feia poc, on queda plasmat el veritable amor, respecte i agraïment sincer que sentia.
Tot i que dedicat en certa manera a la mort, els poemes parlen, no només de dolor i angoixa, i també n'hi ha poemes d'amor, reflexió i record, tots de gran bellesa. El poemari comença amb un evocador poema, Infern, amb dedicatòria a l'escultor, que ens convida a continuar llegint. Cada poema és un món, aparentment aïllat i sense relació aparent fins que, en arribar al darrer, Identitat , un poema de vida i de mort, de contrasts, queda atent que, poc a poc, els poemes han anat mostrant amb gentils pinzellades, un gran quadre del seu estimat amic, una imatge per a tothom, que fa pensar i emocionar el lector.
El poemari és, en definitiva, l'excusa perfecta per tornar a llegir poesia, ara de la mà d'una de les millors plomes de la poesia en català de la segona meitat del segle XX i del XXI.
Dorothea a Capdepera
A principis del segle XX, molt abans que les platges i les roques de Mallorca fossin envaïdes per multitud de personatges a la recerca de sol, cremades i altres addiccions, molts indrets ben preservats pels pobladors que els estimaven, guardaven secrets del nostre passat. Per aquella època ens visitaven estrangers amb fam de recerca i investigació científiques. En aquells temps, Mallorca podia ser l'enveja de qualsevol paradís. Els parroquians vivien amb curiositat les troballes i l'interès que aquestes despertaven en els visitants.
Dorothea Minola Bate va ser una d'aquelles visitants que des del British Museum de Londres va venir fins a Capdepera per tal de descobrir, possiblement, l'avantpassat en l'escala evolutiva més significatiu i més famós que va viure fins l'arribada de l'home depredador. Aquells primers pobladors acabaren amb el Myotragus, igual que els turistes acabaran amb l'Illa.
I què hi feia una dona a la recerca de fòssils? Idò com moltes altres dones de la seva època, l'aventura. La igualtat, tal volta?-. Tant se val, va ser una pionera, i el 2018 el Consell de Mallorca l'ha feu protagonista de la iniciativa Mallorca té nom de dona. I com va tenir noticies del nostre racó del Llevant mallorquí? doncs a través d'un frare teatí nascut a Felanitx que formava part del convent de Son Espanyolet de Palma, de nom Bartomeu Caldentey Bauçà.
Actualment, a través del viatge de Dorothea, encara es poden identificar diferents indrets del poble gabellí, com el bar Can Patilla, l'hotel Cas Bombu (a Cala Rajada), S'heredat, o la Font de la Cala, entre altres racons.
Josep Terrassa Flaquer ens guia, a través de Dorothea, a un temps, un patrimoni natural i uns paisatges que, malauradament, mai no tornaran existir. Val la pena recordar-ho.
Tasca gegantina
Qui cercàs un llibre sobre Projecte Home a la biografia de Gabriel Pérez Bartomeu Català, un projecte d'home de fe, el trobarà ara a I si decidesc viure? Publicat fa uns mesos, el llibre de Català -amb 86 capítols independents, que es poden llegir en qualsevol ordre- ens mostra la seva experiència al capdavant d'aquesta institució, incloent nombrosos testimonis personals dels qui han passat per ella així com reflexions del propi autor. Són 30 anys de vivències amb els seus usuaris (afectats actualment per múltiples addicions que s'han anat afegint a l'heroïna o la cocaïna), les famílies, els treballadors i els voluntaris de Projecte Home, a benefici del qual anirà tot el recaptat per la venda d'aquest volum. Un llibre bellament il·lustrat en una acurada edició de Disset que relata aquesta tasca gegantina i col·lectiva, la qual es pot condensar en el títol d'un dels capítols: fins que una persona no es confronta amb els ulls i el cor dels altres, fuig; fins que no permet als altres compartir els seus secrets, no s'allibera d'ells; si té por de donar-se a conèixer als altres, al final no es podrà conèixer ella mateixa, ni als altres; romandrà tota sola.
Una saga interesante
El Puzle de Cristal es un libro escrito por Blue Jeans, es el segundo de la saga e igual que el primero, también es de misterio. Con su lectura vuelves a vivir otra super aventura, te encuentras con los mismos personajes que en el primer libro; hay misterios y enigmas que hacen que durante la lectura tengas que averiguarlos. Mi consejo es empezar por el primero, La Chica Invisible y luego seguir con El Puzle de Cristal. Si disfrutas con los libros de Blue Jeans, hay una buena noticia, pues hay un tercero ya que se trata de una trilogía. El Puzle de Cristal es además un libro divertido, en el que ocurren muchas cosas y si te gusta la aventura y el misterio seguro que lo disfrutas. Es un libro para leer sin prisas, no hay que correr para acabarlo rápido, hay que disfrutar de cada página, de cada línea, de cada palabra y fijarse en cada uno de los detalles, porque todo es importante, no esperemos un misterio y una resolución rápida sino que se trata de una historia continua que va desde la chica invisible hasta el puzle de cristal. Mientras van pasando las páginas se van reviviendo situaciones. Para que no todo sea misterio e intriga, también hay una parte más sensible, con historias de amor. Como conclusión es un libro muy interesante y aconsejable del que disfrutas con su lectura.
Curiós Santoral
Gustave Flaubert va portar d'Egipte uns 300 documents, relacionats amb Sant Antoni, el "nostre", els d'ets ases, que juntament amb altres referències, l'hi varen servir per escriure "el llibre de la seva vida", en paraules del propi autor. Es tracta de La temptació de Sant Antoni, escrit en forma dramàtica.
Avui sabem que el pa de sègol fermentat, dona el fong de nom Claviceps Purpurea, fort vasoconstrictor, que provoca el "foc de Sant Antoni" o medicament Ergotisme, que en estat greu arriba a ser gangrenosa i requereix amputar, o en estat lleu provoca convulsions i al·lucinacions, ja que conté estupefaents, com LSD. Dejunant pa de sègol, Sant Antoni patí al·lucinacions, fruit de les pròpies obsessions. Un "mal viatge", en deien els hippies als anys seixanta.
El biògraf de Sant Antoni, Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria, coetani i amic, les descriu com reals temptacions del dimoni, que han estat tema de moltíssimes pintures, des del Bosco a Dalí. Gustav Flaubert les descriu minuciosament al detall. Ficció documentada per Jacob de Varese, que va ser bisbe de Gènova, s. XIII, a La Llegenda àuria, un recull de vides de sants, de gran influència en la imatgeria i en l'art.
Cercant Marlow
M'agradaria, abans de res, situar qui es l'autor de la novel·la que recomano així com aspectes rellevants de la seva vida que ens permeten entendre millor la seva obra. Joseph Conrad (1857-1924), va néixer a Polònia l'any 1857. Exiliat a Rússia juntament amb el seu pare. El 1874 se'n va a viure a Marsella amb la intenció de convertir-se en un marino. Va realitzar viatges per les Índies i el continent australià. L'any 1895 comença a dedicar-se a la literatura abandonant la carrera marinera, per dedicar-se de ple a la literatura.
Va ser autor de gran producció i la novel·la que comenten avui es de les millors de la seva obra. També es caracteritza per ser un autor que conjuga totes les claus de l'ahir, però essencialment reflecteix l'home blanc a l'orient, com a resultat de la pèrdua de la frustració conseqüent. El seu personatge, Charlie Marlow, és un marino i un vagabund així com ho va ser Kurtz, antecessor del present oscil·lant entre la realitat i els desitjos.
Aquest novel·la és el relat d'un viatge per la mar, en recerca del destí de Marlow, qui era l'únic que seguia la mar.
Sens dubte, és un llibre imprescindible.
Para reflexionar
Las mejores decisiones es un libro con un énfasis especial en la naturaleza humana. Un libro interesante en el que destacados científicos, filósofos y psicólogos exponen los resultados de sus estudios sobre diferentes reacciones de nuestros cerebros ante situaciones concretas.
Las investigaciones continúan avanzando en la búsqueda de respuestas: Cual es el origen de nuestro cerebro, cómo y en qué forma reacciona ante determinadas suposiciones o estímulos. Se observan sinapsis, conexiones. El título original del libro es Thinking y el diccionario de Cambridge define esta palabra como "la actividad de usar nuestra mente para reflexionar sobre algo".
Encontré este libro en Burgos, en la bien documentada tienda del Museo de la Evolución Humana. ¿Somos nuestra mente? Creo que la Evolución Humana pasará obligadamente por la evolución de nuestras conciencias. Es importante saber qué hace nuestra mente con nosotros y por qué. Interesarnos sobre nuestra evolución implicará una cierta observación de nosotros mismos, no solo como individualidad sino también como especie, con curiosidad y espíritu científico. No solamente la Ciencia sino nosotros deberemos observar nuestros propósitos, acciones, reacciones y emociones, sin "adhesión" a lo que somos, con un espíritu crítico que nos provea de la capacidad de aprender a reflexionar.
