La divisió tradicional entre poesia èpica i lírica es podria aplicar a la música de Miquel À. Roig-Francolí (Eivissa, 1953). Els poemes llargs, ambiciosos i amb herois valents que se sacrifiquen per la humanitat solen classificar-se com a èpics; els versos intimistes que, en la seva brevetat, destil·len sentiments únimcs i exquisits solen considerar-se lírics. ¿Què en farem aleshores de la Simfonia "De profundis" que l'Orquestra Simfònica Illes Balears estrena avui vespre a l'Auditòrium de Palma? ¿Com ho fa Roig-francolí per mantenir el monumentalisme i la densitat del gènere èpic sense renunciar ni una mica a l'expressió subtil i gairebé autobiogràfica de la lírica?
Els compositors contemporanis -diguem ja d'entrada- no han cultivat molt el gènere simfònic. Com si fes pudor de passat, molts músics senzillament l'han descuidat. ¿Com superar Beethoven o competir amb Mahler? Poquíssims creadors balears, per exemple, s'han atrevit amb el repte: en el s. XIX, Pere Miquel Marqués i ja més recentment Romà Alís i Roig-Francolí. I és que el gènere de la simfonia intimida molts compositors per les seves dimensions èpiques, els detalls tímbrics de l'orquestració pràcticament infinits i tantes altres coses que espanten i foragiten els compositors de cap de setmana mancats d'ambició.
Repassant la seva producció simfònica queda clar que, des dels seus inicis, Roig-Francolí ha mostrat una clara tendència cap a l'èpica, cap als grans formats. L'Orquestra Simfònica Illes Balears, per exemple, ha interpretat diverses obres que tenen en comú almenys dues coses: proporcions èpiques i un teixit referencial ple d'al·lusions a la cultura i l'art d'ara. El públic possiblement recorda Dona eis requiem (en memoria de les victimes innocents de la guerra i el terror) 2005; Càntics per a una terra sagrada, 2008; i Tres poemes astrals, 2015 un colossal poema simfònic amb al·lusions no just a la mitologia grega sinó també a tota la història de la música occidental com una summa o compendi que remet al gregorià, el contrapunt i fuga, l'obertura francesa i un llarg etc. L'erudició de Roig-Francolí és immensa -no debades és catedràtic a Cincinnati- i aquesta Simfonia "De profundis" retorna als dos pilars de la seva voluntat creadora: monumentalisme èpic i referents culturals contemporanis.
Estructurada en quatre moviments que vénen a ser com a capítols d'un gran relat èpic, el primer pren com a punt de partida un poema pacifista i ecologista de T. S. Eliot (posicions que el compositor comparteix) i que comença enigmàticament: "Al meu principi hi ha la meva fi." I efectivament, el compositor aquí presenta una estructura de sonata on els temes se senten, primer; es desenvolupen i contrasten, posteriorment; per reafirmar-se al final com al principi. Al començament de l'obra, destaca un ús primari -ancestral, diria- de la percussió, com d'una tribu remota que no ha existit mai i que recorda llunyament aquells contumaços tocs de timbals del Zaratustra de Richard Strauss que tothom coneix a través de Kubric i la seva gran èpica Odissea 2001.
El segon moviment, "Folias of time present and past" (Follia del present i passat), es basa en la famosa dansa renaixentista espanyola, la folia, però també a la "follia" real a què ens aboca la vida moderna. El tercer moviment utilitza el famós Salm 130, "De profundis", el qual possiblement és un dels texts més coneguts de l'Antic Testament i a la vegada una coneguda melodia gregoriana. Dotzenes de literats (Oscar Wilde, per exemple) i compositors (Bach, Mozart, Schoenberg, etc.) han utilitzat el text d'aquest salm com a font d'inspiració per a les seves respectives obres. Roig-Francolí construeix tot el discurs musical d'aquest moviment d'un minuts utilitzant únicament les notes d'aquest cant. La Simfonia acaba amb un moviment final que fa referència a un famós quadre de l'expressionisme abstracte de Helen Frankenthaler.
Reincidint en els preceptes postmoderns del compositor, la Simfonia "De profundis" aspira sobretot i davant qualsevol altra cosa a comunicar i fer-se entendre a partir de la reutilització de la tonalitat i un ús molt moderat de la dissonància. A partir d'aquí, la música crea un teixit musical que imbrica història i tradició. Roig-Francolí no romp amb el passat, sinó que dialoga amb ell untant la tradició amb al·lusions a Eliot, Frankenhaler, el pacifisme, l'ecologisme i l'espiritualisme (Arvo Pärt, per exemple).
No hi ha dubte que els músics de l'orquestra i el seu director han treballat de valent per preparar aquesta obra. Són trenta minuts i busques de música intensa, ambiciosa, colossal -música èpica, com dèiem al principi. Just la part de la percussió exigeix set músics (timbals, campanes tubulars, caixes, xilòfon, vibràfon, etc.), a més celesta, piano, arpa i la resta d'instruments de l'orquestra habitual. Tot plegat és un viatge heroic i èpic, però el tractament tímbric (els delicats idiòfons com la celesta) i la base tonal de les melodies (sovint corprenedores) donen a l'obra un so eteri que en el fons no és èpic, sinó líric. No tots els compositors saben combinar els dos registres. Roig-Francolí n'és un dels pocs.
Dislocacions
Orquestra Simfònica Illes Balears
Josep Tatay, fagot
Álvaro Albiach, director
Concert per a fagot, W. Mozart
Simfonia De Profundis (Estrena mundial), Miquel À. Roig-Francolí
Petrushka (1947), I. Stranvisky
24 de gener de 2019; 20:00h - 35 € - 25 €
