Quin goig inesperat llegir a un músic. Llegir la vida feta música: no només és com s'escolten les músiques que sonen, és també el divertiment que acompanya tota la novel·la: la cantarella dels sons que ens envolten, els acords que fan els telèfons i els timbres tots, el joc de tònica-dominant que acompanya l'obertura de la carpeta que conté la partitura que la protagonista, Sara, decideix reemprendre.
D'això va aquesta novel·la, de la voluntat de collir un mateix les regnes de la seva vida per arribar a viure-la en la seva plenitud. Com podem deixar anar la vida o com podem decidir enfrontar-nos-hi per extreure'n el millor.
I és aquesta la novel·la d'un músic, i per tant la plenitud de la seva vida serà aconseguir donar forma a la seva creativitat, com a intèrpret també, però fonamentalment com a compositora. I també com a persona: es planteja aquí la valentia en les relacions personals, la no-submissió a l'home que tants problemes és ha donat al llarg de l'existència com a dones, la realització d'una mateixa com a persona, com a mare, com a malalta. A aquesta novel·la es plantegen -i tal volta es resolen- qüestions de la vida que sorgeixen especialment com a dones, però també com a persones.
La protagonista -la Sara- pateix un càncer i un trencament de parella que l'enfronta a la vida en majúscules. Tots en la nostra vida ens podem deixar dur, o treure de nosaltres mateixos allò millor. A vegades cruel, què bé resol Maria Escalas aquesta proposta de lluita per la vida. Entremescla somnis en què es barregen sexe, plaer, mal i mort amb una escriptura interioritzada amb què la veu en tercera persona de la protagonista ens és molt propera, i que es fa fluida pels constants diàlegs i intervencions de missatges de xarxes.
Un text molt ben plantejat, que s'enfronta amb duresa a situacions de la vida tan crues com el càncer, l'avortament o la violència de gènere, però també a les relacions de parella i els permisos que ens hem donat per decidir de la nostra vida: vides que es viuen a mitges.
Aquesta és una novel·la plena de vida, que flueix amb música, des de la música, plena de música. Contada per una dona músic, que ens parla de com enfrontar-se a la creació: "no pots crear des de la contenció. Ni un rèquiem, ni res de res. T'has de mullar. Has de donar-te tu mateixa. No pots crear tenint por d'emocionar-te", però també de l'intangibilitat de la música, del pensament, de la vida, fins que aquesta esclata, pren forma d'obra: "¿Què passa amb la música escrita que no s'ha tocat mai, no existeix? Es com les altres vides possibles, les que hem triat de no viure i tenim penjades en un racó de l'ànima? És com el que pensem, que es queda penjat en un plec del cervell, i ens ocupa lloc al cor, però no és tangible? Tanmateix, però, la música no és tangible".
