Sa mare era una princesa russa (o això feia creure ella). Son pare, un gran professor del Conservatoire de París, respectat, estirat, atractiu, que als setanta anys llargs anys encara feia fills. Els avis també havien estat reconeguts músics: ell, violoncel·lista; ella cantant d'òpera. La germana Nadia, compositora també, va ser la més eminent pedagoga del s. XX (Narcís Bonet va estudiar amb ella, per exemple). Un dia, durant un concurs de piano, la pobra Lili es va acubar. El seu cosset vulnerable i dèbil, com de santa immaculada, havia agafat una pulmonia als dos anys, malaltia de la qual no se'n recuperaria mai més i que la mantindria proustianament allitada gran part de la seva vida. No sorprèn, per tant, que fos catòlica i a més molt devota. Va morir als vint-i-quatre anys, quan la majoria de la gent comença a viure.
Amb tot, Lili Boulanger (1893-1918), és una de les grans compositores dels s. XX. És fàcil especular un poc sobre què hauria pogut ser la seva oeuvre, si no hagués mort tan jove, considerant que el seu llegat musical (poc més o menys, unes cinquanta obres) és relativament extens i molt variat. Si el Déu en qui creia li hagués donat deu o dotze anys més de vida, hauria pogut ser quasi tan prolífica com Mozart. O a prop fer-hi.
La manera més directa per entrar en la seva música és a través de les obres per a piano. Les seves Trois morceaux pour piano (1914), d'uns set minuts de duració, agrupen tres "imatges" sonores en l'estil de Debussy. La primera peça, D'un vieux Jardin evoca misteris, niguls i atmosferes de nostàlgia i antigor i s'oposa a D'un jardin clair, obra que la segueix, més moguda i lluminosa per acabar en la peça final, Cortège, la qual insinua una processó. L'empremta de Debussy, a més de la inspiració literària, també es deixa notar en les harmonies paral·leles, les escales modals i les notes pedal. Aquestes obres no són de gran dificultat i qualsevol pare que tingui filles que estudien piano, les pot suggerir al professor o professora a fi que les futures pianistes no es creguin que just són els barons d'origen teutònic els qui han escrit obres per al piano.
Lili Boulanger, emperò no just es va conformar en obres domèstiques i casolanes (piano, cançons, música de cambra, etc.). Faust et Hélène (1913) és una ambiciosa cantata per a soprano, cor i orquestra, basada en Goethe. Guanyadora, amb ella, del Prix de Rome, va ser de fet la primera vegada que el guardó es donava a una dona. Així mateix, la seva versió musical del Salm 130 (Du fond de l'abîme o De profundis, de 1917) torna a ser una monumental cantata amb veu, cor i gran orquestra. Dedicada a son pare, és també un cant pacifista, una convicció que, en el curt transcurs de la seva vida, Lili sempre va mantenir inalterada.
