El meu germà Pol', un llibre que me va atrapar des de la primera pàgina. Isabel Clara Simó és la creadora d'uns personatges que me transmeteren tendresa, optimisme, una punxada de dolor però, sobre tot, un profund respecte a la diversitat. És de fàcil lectura, ocorrent, amorós, dur i transgressor amb el concepte tradicional de la discapacitat.
Els personatges són emocionals, captivadors i estan ben caracteritzats. El pare, un militar envoltat d'amics masclistes. La mare, una dona molt atractiva, filla d'un diplomàtic, que es dedica a oferir cursos d'autoajuda i està més preocupada per la seva persona que per la seva família. Pol, un jove de vint i nou anys, que té la síndrome de Down i que no cau en els tòpics. Perquè no "tots són" tan afectuosos, tan aguts o tan dolços. Pol ens mostra un funcionament emocional que no es diferencia en res de la resta dels ciutadans "sense discapacitat".
El personatge de Mercè, la seva germana, és encisador. És sàvia davant la vida i madura amb el seu germà. És tendre, però no proteccionista. És respectuosa, però no el compadeix. És còmplice, però no caritativa. A vegades es farta d'assumir tanta responsabilitat, però és tanta la tendresa que sent que tot d'una s'apropa. Vaig sentir uns desitjos enormes de conèixer-la, fins el punt d'oblidar-me que es tractava d'un personatge de ficció. Sobre l'autora, em vaig qüestionar si l'obra era autobiogràfica i transmetia directament les seves vivències. En aquest cas, quina qualitat humana. O si havia estat capaç de relatar una història a partir de l'observació o del que li havien contat. Si hagués estat així, quina sensibilitat i capacitat de sentir empatia.
Una de les meves filles és una dona de trenta cinc anys. Té la síndrome de Down. Vaig sentir com meves moltes de les situacions descrites al llibre i, també, em va fer reflexionar, una vegada més, sobre algunes qüestions. Com serien els altres fills meus si na Lourdes no hagués nascut? I com hagués estat la meva vida? Hagués viscut una ruptura d'esquemes tan profunda? Hagués pogut fulminar el llistó de normalitat? M'hagués qüestionat alguna vegada qui té, realment, l'autoritat per decidir qui és més normal que qui? Hagués comprès que tots som diferents i que cada programa de vida és igualment important? Hagués descobert alguna vegada que amb les persones amb necessitat de suport ens uneixen moltes més coses que les que ens separen?
Puc recomanar la seva lectura a tots els que tenen familiars, amics o coneguts amb discapacitat, a tots qui els desconeixen, senten interès per apropar-se a ells i no saben com fer-ho i a tots aquells que, en definitiva, volen obrir finestres a altres realitats dins les seves vides.
