COM SI FOS UNA CAPVESPRADA AMB DITS DE ROSA. Som Tot Sants i els Morts! No menges panellets? No t´han regalat un rosari amb una patena de carabassat amb una nineta del bonjesuset aferrada? No has fet una castanyada? L´amiga que m´envesteix amb aquests interrogants duu un ram de crisantems grocs ben esponerós amb una cinta ben groga, també, i em diu que se´n va al cementeri per dur aquelles flors als seus padrins paterns. Eren republicans, i estic ben segura que ara durien el llacet groc per totes bandes, perquè no podrien consentir aquesta injustícia que es fa amb els presos polítics catalans. Mem si vens a Cort qualque dia a entonar el "Cant dels ocells" amb nosaltres davant el banc del "Si no fos". És una forma de manifestar-se molt poètica! L´amiga té tota la raó. M´hi apuntaré perquè és una manera de manifestar-se molt humana i civilitzada en aquests temps que corren.
No he fet una castanyada perquè l´altre dia vaig comprar castanyes a una fruiteria de pinyol vermell, que no esmentaré. I quan vaig cellar-les per fer una bona torrada, del mig quilo només me´n quedaren tres de bones. M´he proposat (no sé si ho faré perquè per a aquestes coses som molt empegueïdor) anar a la senyora de la fruiteria chic i explicar-li la feta. Els panellets els he vist darrere els vidres de les pastisseries i els forns. I he hagut de fer un esforç de sobrietat per no entrar i comprar-ne una bossa de variats i una altra bossa de pinyons, que són els que més m´agraden. Però he pensat en la sucrada que hi ha i com que el meu capet em prohibeix tocar el dolç no he volgut fer cap transgressió.
Al cementeri sí que hi he anat com faig moltes de vegades. El petit cementeri de Santa Maria del Camí em fa pensar en Paul Valéry i el seu magnífic poema "Le cimetière marin". Però, on és la mar?, em diria l´amiga amb el ram de crisantems grocs. I jo li contestaria que allà al fons, en les muntanyes blaves de la serra de Tramuntana que fan ones i es belluguen com una mar viva. El cementeri endiumenjat de flors no m´entusiasma. M´agrada el gest de la tradició per un cantó i per l´altre medit que hauríem de pensar en els morts i en la mort cadascun dels dies de la nostra vida curta. Potser ho podríem fer com mestre Amiel que encapçalava una jornada dels seus dietaris així: "Un dia més, un pas més cap a la mort". O també llegint amb velocitat lenta aquella extraordinària narració de James Joyce titulada "Els morts", que John Huston va dur amb mestria a la pantalla amb el títol de Dublinesos i amb una interpretació extraordinària de tots els actors i especialment d´una jove Anjelica Huston. És cap al tard. Em passeig entre les tombes i m´atur en les que hi tenc alguna estimació i pens en aquelles persones que ja no hi són, però que perquè les pens segueixen vives en el meu interior. I això em dona molta de pau.
RUSIÑOL REVISITAT. Fa quinze dies a Barcelona em convidaren a veure Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol, dirigida per un jove director, Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya. No coneixia l´obra i va ser una meravella entrar dins un espectacle de lletra i música amb disset actors cantants (Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Rosa Boladeras, Oriol Genís, les bessones Kathy i Yolanda Sey, Albert Mora, Oriol Guinart i un llarguíssim etcètera que fan molt bona feina), una vintena de músics, dirigits magníficament per l´amic Dani Espasa, que s´enfronta tant a un cuplet com a una sardana, un tiroliro o una cançó ié-ié, i dins una escenografia espaterrant de Laura Clos, un vestuari estricte i exuberant de Montse Amenós i unes coreografies divertidíssimes i variades de Montse Colomer. Tot l´equip artístic i tècnic brilla tostemps. La feina que s´ha fet amb aquesta obra és la que correspon a un teatre nacional: recuperar el nostre patrimoni, reivindicar-lo i mostrar la seva actualitat. El tema de l´obra de l´any 1902 no pot ser més actual: explicar com els Jocs Florals en lloc d´enlairar i promocionar la poesia bona eren un "muntatge" organitzat per un catalanisme manejat per polítics que feien mangarrufes fins i tot amb la cultura, que compraven els jurats i donaven els premis jocfloralescs a dit segons la seva conveniència. A la funció hi ha de tot: els castellers, els caps grossos, la dansa de la mort de Verges, la música dels seixanta, la sardana "És la Moreneta", "La muñequita linda", el Cau Ferrat, les muntanyes i la Mare de Déu de Montserrat, la quina, el bingo, els minyons escoltes, el teatre d´aficionats, les plomes d´El Molino, el Ball de Rams, el centre excursionista, el cuplet "Cocaïna", el "Caldrà plorar, caldrà riure" de Jean Ferrat que cantava la Guillermina Motta, què sé jo! Dues hores i mitja (potser hauria tallat trenta minuts) de no parar de riure, d´escoltar, de sentir, de fer mamballetes.
Després, al pròleg primfilat i informatiu de l´amiga Margarida Casacuberta per a l´edició d´Arola Editors, vaig descobrir que l´obra l´havia escrita Rusiñol a Mallorca, que l´havia llegida per primera vegada en un àpat d´homenatge al poeta Joan Alcover, que a la intel·lectualitat mallorquina li havia agradat molt aquella crítica (molts dels tertulians que assistiren al dinar i el poeta mateix havien guanyat premis dels Jocs Florals) i que després a la intel·lectualitat del Principat i, sobretot, als polítics catalanistes els havia semblat un pamflet antipatriòtic. I Rusiñol aclareix el significat de la seva paròdia:
"Lo que hi veien, i és l´únic que hi ha i l´únic que he volgut posar en la meva obra, no és la falta de carinyo a la poesia de la terra. Aquesta l´estimo tant, la considero tan necessària en un poble com el nostre que, afanyat a omplir-se de xemeneies, no té temps, o ganes, o voluntat d´enlairar-la com s´ha d´enlairar, la poesia, que em reca fins al fons de l´ànima que, en comptes de ser sagrada, en facin imitacions per portar-la a les fires i casinos. Lo que hi ha, que no és que no estimi els Jocs Florals, que els considero una hermosa, bona i útil festa de les lletres, sinó que la festa de les lletres es vagi tornant de mica en mica la festa de la política. Lo que hi ha, que els Jocs Florals són i han de ser per als poetes, sols per als poetes, només que per als poetes, i no per als companys de causa, per bona, per enlairada i per noble que sigui la causa."
Vet aquí l´actualitat de l´obra i de la crítica divertida i dura de Rusiñol: reivindicar l´estatus professional de l´artista i de l´escriptor moderns.
Una feina teatral ben feta.
