SILENCI A LA GLORIETA. Escoltar "Reflections" de Thelonius Monk (1954) em fa molt de bé. Avui només tenc ganes de plorar pels grans desastres que els noticiaris repeteixen com una cantarella. Deu ser que tenc la tensió baixa i que aquests meteors desfermats em toquen alguna glàndula que no segrega els elixirs necessaris per al meu equilibri físic, mental i emocional. Pens que ara voldria ser un d´aquests cosmopolites dels grans expressos europeus dels anys vint, un etern habitant dels wagons-lits que s´aturaria en capitals que adora com Roma o Istanbul i es veuria embolcallat amb aquella llum espessa, falsa i irreal, els xiulos damunt els tremolors de les vies, el brunzit fumós de les locomotores i el brogit dels pistons, de ferros i d´èmbols dins les nits plenes de llum i de luxes.
Pens que m´agradaria trobar a la terrassa sobre el jardí unes cuques de llum, unes lluernes, que silencioses i plàcides em donassin el consol d´una mica de claror dins la negranit. Podria recordar uns versos del Canzoniere de Tommaso Stigliani sobre aquestes espelmes vives que tenen la gropa d´or i que són un exemple de com fer cantar la llengua amb un tema tan humil, tan mínim: "totes com una lúcida conjura / contra la nit obscura." És la cal·ligrafia d´uns focs artificials que s´encenen damunt la pàgina i que tenen la capacitat d´exaltar-me. De deixar-me una mica enlluernat per aquells brillantons que es poden apagar en qualsevol moment. Pens en els ulls amb resplendors de pedra foguera de Montgomery Clift en aquella pel·lícula mítica, De repente, el último verano. Aquelles dues dones que l´enrevolten —la dels ulls violeta, Liz Taylor, i la de l´expressió ferma, Katherine Hepburn— no poden fer res per amagar la història que les ha fetes, el laberint d´esdeveniments que les han convertides en éssers sofrents i meravellosos. Aquells ulls de Clift són els d´un home que sap comprendre, capaç de dolor i de tendresa, d´ira i de força com qualsevol de nosaltres. No em resulta gens difícil connectar amb ell i la seva trajectòria. Irradia la presència d´un adolescent que acaba d´entrar en l´edat adulta i no ha deixat res d´aquella energia que el feia recercar, lluitar, viure. Em pega un enyor de Clift quan veig aquell jardí de mil i una flors dins la bimbolla d´un hivernacle hollywoodenc on una gran dama hieràtica i elegantíssima, la Hepburn, dona menjar mosques, amb parsimònia i pinces d´argent, a les plantes carnívores.
DIVAGACIONS AÈRIES. L´any 1935, J. V. Foix escrivia: "A dreta i a sinistra, els irresponsables fan gruix." Aquesta frase m´ha fet molta pensera, també. I el 1955 el dietarista Pere Gimferrer afirmava amb paraules alades: "L´absència d´una cultura veritable —del paper d´una cultura veritable en la vida de l´home— engendra una moral corcada en la col·lectivitat." També faig voltes una bona estona als seus mots.
HERBARI. M´he entretengut molt de temps dins l´herba verda que creix acceleradament després de les darreres tempestes. Aleix, torn a sentir els inicis de la tardor amb tota la feina contra els llocs comuns que anunciaves com una passió que et dominava. Et veig quan anaves a prop de la bassa del Tancat per recollir els primers plantatges d´aigua o orelles de llebre. Els blets, que naixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, et feien estremir. Amb les boraginàcies hi tenies una tendència clara: sempre deies que els pèls de la borratja no et punxaven i que el to verd grisós de l´herba berruguera t´entendria. Els esperons de gat, amb la seva rigidesa, et semblaven l´exemple de la humilitat.
Les flors púrpures del clavell de blat s´eixugaven bé i també les de l´arenària. Els pèls glandulosos del borrissol deies que curaven les al·lèrgies.
Els calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos o esclafidors et feien juguera. El pèl de boc t´atreia. Les flors petites i en forma d´estrella del picapoll o picagallina t´hipnotitzaven. L´olor forta de la vulvària et marejava i quasi et desmaiares en una de les teves recol·lectes per la terra campa de Calierna.
No et pensis que no sé les teves corregudes per un Japó artístic. Em donen noves que estic segur que tu dirigeixes d´enfora estant. La bova i l´espartet que creixen a les zones pantanoses dels aiguamolls del Carnivorer et seduïen perquè et feien recordar metàfores de la Crònica de Muntaner.
Els caps blaus de vegades envaïen la biblioteca dins aquell gerro modernista de Lalique que t´havia regalat la senyora àvia quan feres vint anys. El gerro anava acompanyat d´un estoig de vellut negre amb unes arracades de diamants en forma de pinya de mestre Jaume Farcet, un vell orfebre mallorquí del vuit-cents. Amb els bufallums, que collíem als camps d´alfals, fèiem volar les bruixes dins l´aire transparent.
Sí, Aleix, he agafat el teu herbari de males herbes i l´he llegit molta d´estona com un homenatge chic al record de les teves botàniques més estimades.
IMATGE GRISOSA D´UNA TRISTESA LLUNYANA. Dos llibres per a aquests temps terribles en què molts d´innocents són a la presó o a l´exili (em referesc als presos polítics catalans i als d´arreu de països tan pròxims com Turquia). Cartes des de la presó (Angle Editorial), de Nelson Mandela. Un volum gruixat i important que conté una selecció de les lletres que aquest lluitador sud-africà amb les armes de la no-violència, va escriure des de 1962 a 1989 adreçades a la seva família i a amics i polítics. Testimoniatge en primera persona de la no-vida presonera i desenvolupament d´uns pensaments com a activista pels drets civils, contra l´apartheid i per la denúncia de les injustícies. Recomanable per als lluitadors per les llibertats d´ara mateix. I també recoman Lluitar amb el diable. Memòries de la presó (Raig Verd Editorial), de Ngugi Wa Thiongo. Aquest escriptor kenyà en llengua kikuiu va ser condemnat el 1977 per una obra de teatre que va tenir molt d´èxit popular. En aquests escrits trobam un agermanament total amb Mandela i els presos polítics de Robben Island. Un crit d´un pensador sensible pels drets dels pobles contra el colonialisme i una defensa de la literatura com a lloc de creació i, també, de lluita política. Després d´un any de presó va haver de partir cap a l´exili. Dues obres amarades de lluita i d´esperança.
