CONTRA LA TENDÈNCIA A LA MALENCONIA. Seria massa llarg i prolix, hipòcrita Lectora, germana i amiga, el fet de contar-te fil per randa els motius que em duen a lluitar contra aquesta malenconia que m´ataca per tots els cantons. Vivim en uns temps tan difícils que fins i tot les catàstrofes dites naturals tenen caràcter d´excepció. No hi ha dret.
Només la música em fa companyia en aquestes baixades vertiginoses cap als fondals de les desesperacions quotidianes que em produeixen tant les notícies dels diaris, les confessions amargues d´un amic per telèfon com la incapacitat per poder posar un poc d´ordre a la meva vida.
I això, que no és tan terrible com ho escric, però s´hi acosta, m´ajuda a dur-ho amb una bona disposició un descobriment que he fet fa no-res d´un àlbum perdut d´un dels meus músics més estimats: John Coltrane. Es tracta d´una gravació de 1963 totalment desconeguda de l´extraordinari saxo tenor amb McCoy Tyner al piano, Jimmy Garrison al baix i Elvis Jones a la bateria que es titula Both Directio n at Once: The Lost Album (Impulse!). Quina vitalitat! Quin ritme! Quina manera de dialogar, de combinar-se, de refer-se els quatre instruments!
I el bon jazz no s´acaba mai de sentir, és infinit. Quins paisatges més acolorits, misteriosos, variats, sublims! Impressions i blues que es poden escoltar a l´Spotify!
NAZARIO, ELS ANYS SEIXANTA. M´agrada que aquest amic pintor, escriptor i fotògraf s´hagi amollat en dos llibres que reflecteixen la seva gran capacitat memorialística i la seva sal personal literària.
El primer que ens va oferir va ser La vida cotidiana del dibujante underground (Anagrama), en què ens contava els fets i les fetes d´un Nazario arribat a la Barcelona dels setanta. La ciutat en un estat d´eufòria, de lluita, d´efervescència, de creativitat li va donar uns territoris d´invenció que va saber fer servir de trampolí per convertir-se en una figura mítica de la dècada prodigiosa barcelonina.
Ara ens ofereix Sevilla y la casita de las pirañas (Anagrama), un llibre on relata la seva època de joventut els anys seixanta quan va tenir lloc la seva educació sexual i cultural. Passarem per molts de llocs des de Castilleja del Campo, el poble del seu naixement, fins a importants capitals europees. Les seixanta-vuit primeres planes estan escrites com si un biògraf ens anàs contant amb tot de pèls i senyals com era el jove Nazario.
"Aunque continuaba enredándose aún con sus patológicos problemas de culpa i aceptación -resistiéndose a ser uno más de aquellos homosexuales que había leído en La máscara de carne y otros libros parecidos, o aquellos pervertidos de los que hablaban los curas- algo se iba resquebrajando en su interior abriéndose paso a la posibilidad de una aceptación. Mantener relaciones con hombres aún le resultaba algo reprobable." Escrivia diaris en els quals reflectia els seus dubtes transcendentals, la impotència de lluitar contra les seves passions i els somnis d´alliberament que arribaren just en acabar els estudis de magisteri i començar a fer classes per a adults a Morón de la Frontera. Aquell nadal dels seus vint anys va descobrir l´ambient gai de Torremolinos a la festa de la nit de cap d´any. Va caure per casualitat a El Dorado, un bar conegut en els ambients homosexuals de tot el món. Es va lligar Joe, un ros amb pigues nord-americà, i això va ser el començament d´amants molt diversos (Humphrey, un cambrer alcohòlic, James, un escriptor, Heiz, un guia alemany de turisme). I ja el tenim a Sevilla, on entra en l´ambient del saló d´un artista bohemi, Antonio de Lancha, una espècie de baró de Charlus d´incògnit. La liaison anal a altes hores de la matinada als Jardines de Murillo va resultar ser Clemente Domínguez, el vident cèlebre que acabaria convertit en el papa Gregori XVII de la "Iglesia Cristina Palmariana de los Carmelitas de la Santa Faz".
A Morón de la Frontera coneixerà Diego del Gastor (Diego Amaya Flores), un famós guitarrista que l´introduirà en el món del flamenc fins al punt que Nazario es comprarà una guitarra i començarà a fer classes amb ell. I formarà part de la secta d´"adoradores del toque de Diego" o d´"admiradores incondicionales de Diego", que tantes emocions li va produir.
El llibre és calidoscòpic i et duu d´un lloc a l´altre amb una cronologia mínima. Ara ja som a Eivissa l´estiu de 1970, on Nazario havia anat amb un nóvio noruec. Es baralla amb ell. S´embarca cap a Formentera. S´avorreix. Torna a Eivissa i es troba per casualitat Anzonini, un bailaor que havia conegut a Morón. I acaba acompanyant-lo a la guitarra en una taverna plena de turistes. El curs 1972-73 ja fa classes a nins en un col·legi de Barcelona i fa molts d´amics a través de Mariscal, el dibuixant de còmics, que vivia amb les seves germanes a Masnou. Després ha de fer les Milícies Universitàries i allà coneix un valencià bigotut, afable i malgirbat que li deixarà llibres: Ronda de mort a Sinera o La pell de brau de Salvador Espriu i L´art d´estimar d´Erich Fromm. Tot un detall significant.
A la pàgina 93, Nazario torna a escriure com si fes la biografia d´un altre. I això serà un leitmotiv tot al llarg del llibre, entre la primera i la tercera persona: un territori que empeny la ficció. Aquesta és una de les facècies retòriques que converteixen l´obra en una suma de punts de vista molt diversos per enfocar una vida juvenil feta de classes d´analfabetisme, d´amics de l´ànima, de nóvios, de pel·lícules, de músiques, d´ensomnis. I en certs moments una cursiva ens retorna a una primera persona íntima, un Nazario que ens xiuxiueja allò que li preocupa, allò que no pot extreure de la memòria amb una sinceritat lluminosa. "(A veces podría resultar divertido -puede que, en cambio, alguien lo llame patético- ver a un escritor descubriendo sus intimidades a todo el que quiera asomarse a leer sus páginas, soportar sus lloriqueos, sus exageradas risotadas, sus meas culpas, sus hazañas sexuales, sus fracasos, sus, sus y sus. Siempre hablando de él, tal vez incapaz de fabricar una fórmula en la que hiciera que unos personajes -que serían él mismo, encubiertos- hablaran en su lugar.)"
Tota una joventut enfollida passa per davant la nostra vista contada amb molt d´humor i un aire perpetu de festa: anys d´aprenentatge, anys decisius, anys en què ens mostra el món europeu (París, Londres, Amsterdam) on li passen les aventures més desenfrenades i divertides com una trobada amb un sadomasoquista en un ric apartament parisenc del carrer George V, una detenció per escàndol públic en uns pixadors de Piccadilly o un enlluernament amb els quadres del Rothko de la Tate Gallery en què va sentir tristesa i perplexitat.
Gràcies, amic Nazario, per aquest striptease de l´ànima!
