UNA DONA ENGRESCADORA. Quan em sent una mica abatut, com ara mateix en què la successió de pluges tempestuoses i sols enteranyinats, calitges i fredoretes em diu que l´estiu ja se´n va i arriba la tardor, no vaig al metge ni a l´apotecari (protagonistes de fons de la novel·la que comentaré) per demanar bioquímiques euforitzants sinó que trob una solució més senzilla, econòmica i estimulant: agaf una novel·la de Donna Leon. Llàstima que les he llegides quasi totes. Però com que és una escriptora prolífica sempre trob l´aventura del comissari Brunetti que em serveix per asserenar-me i passar una bona estona entretingut, sense maldecaps, mentre aprenc moltes de coses.
Vaig conèixer Donna Leon fa uns deu anys el dia de Sant Jordi a Barcelona. Ella i jo havíem tret llibre (no record ni el seu ni el meu) i el nostre grup editorial 62 ens convidava a un dinar a la terrassa d´un gratacels aferrat a la Casa Batlló en el cor del passeig de Gràcia. Record que m´havia ensantjordiat per a l´ocasió i duia uns vaquers negres i una camisa megamoderna negra estampada de petites calaveres. Quan em presentaren la Leon em mirà de dalt a baix i em digué sense tallar-se un pèl. Vostè sembla un camisa nera. Allò va ser com una bufetada. Li vaig contestar educadament que no hi havia res més allunyat de les meves idees que ser un feixista mussolinià, que em tirava per l´anarquia catalana d´esquerres i que la camisa era un toc d´una moda punquiosa que llavors s´usava. I molt digne li vaig amollar: "Però com que veig que la meva indumentària no li agrada i tenc moltes de ganes de dinar i parlar amb vostè me´n vaig a canviar." Ella va dir que no importava. Però jo vaig partir de quatres. I havia deixat al guarda-roba del restaurant una maleteta amb roba més còmoda i em vaig canviar la camisa i l´americana. I vaig tornar a la taula. La Leon em va aplaudir i em va donar una besada mentre em deia que d´aquesta manera li agradava molt més. Va ser un dinar magnífic. Parlàrem de Venècia (un dels parcs temàtics que més he visitat en la vida), de la seva manera d´escriure, dels problemes de la literatura, de política, de censura. Ho record vagament però al final la vaig convidar a venir a Mallorca per fer unes conferències i em va dir que s´ho pensaria.
Ara acab d´assaborir (i devorar) el seu darrer llibre traduït: La temptació del perdó (Edicions 62), que recoman amb entusiasme a les lectores estimades. El comissari Guido Brunetti (que ja sabem que llegeix Heròdot i Xècspir), en aquest llibre ha acabat de llegir L´Orestiada, deixa de costat Medea i ataca Antígona de Sòfocles per saber què pensa aquesta heroïna sobre l´obligació d´acatar la llei. Ell que s´ha passat els vints anys darrers de la seva vida amb persones que tenen com a únic objectiu burlar la llei vol trobar en els clàssics claus per il·luminar les seves recerques. En un moment del relat tradueix al seu fill una frase d´Aristòtil: "És impossible per a l´home que no fa res, poder ser feliç."
UN CAS ENREVESSAT. Com tots, dirà la lectora intel·ligent. No, un poc més complicat del normal perquè la dama que va a contar a l´inspector els seus problemes amb el fill, un al·lot tímid i poc parlador que podria estar enganxat en algun assumpte de drogues, és una coneguda de Paola. Tots els amadors de Brunetti adoram Paola, aquesta companya de l´inspector que fa un tàndem extraordinari amb ell: professora d´universitat, molt intel·ligent, una mare sàvia dels seus dos fills, Raffi i Chiara, una cuinera magnífica (m´encanta el seu pastís de castanya i avellana) i una companya excepcional.
Sandro, l´al·lot bon estudiant els anys anteriors que aquest any duu males notes i informes negatius a més d´haver-se reclòs en ell mateix i passar-se el dia de mal humor, esdevé el centre de la recerca brunettiana. I per aquest camí comencen a passar coses. No et pensis, Lectora coral, que faré cap spoiler (no contaré la trama ni el desenllaç). Assegur que va in crescendo com en tota l´obra leonina i està plena de replans sensorials que et fan veure les llums, els canals i les cases de Venècia amb unes clarors enjogassades i plenes d´intriga. També amb suculències. Record que en un dels meus viatges vaig anar a un restaurant real, Al Covo, a deu minuts de la Questura en què el comissari Brunetti menja de vegades i em vaig enamorar d´aquella cuina veneciana que ja no es troba. En La temptació del perdó menja molt a ca seva i crec que m´he quedat penjat amb el vi Collavini Ribolla Gialla i amb els gnochetti di zucca, l´spezzatino di manxo i els cavolini di Bruxelles allà besciamella. La signorina Elettra, que li treu les castanyes del foc amb les seves recerques internetianes, i na Claudia Griffoni, que li fa de policia bona en les recerques complicades, i el policia Vianello, fidel servidor com un ca de caça, completen amb el vici-questore Patta un conjunt de personatges entendridor.
Quan dic que els llibres de la Leon a més d´entretenir fan pensar, potser una de les claus del seu èxit, és perquè pots subratllar aquí i allà idees, expressions, ensenyaments tan útils com interrogants. Vet aquí un dels instants que m´entusiasmen. Quan quasi al final parlen Paola i Brunetti sobre el cas (ell no li comunica secrets d´investigador, però aquí es tracta d´una coneguda seva i per això n´han parlat molt), na Paola li fa uns comentaris sobre Antígona fantàstics. "Pensa en l´Antígona que estàs llegint. Qui té raó? Antígona? Creont? Ningú no en surt perjudicat del que fa ella, per tant, se li ha de permetre violar la llei? Ella diu que obeeix la llei dels déus, que fa el que la humanitat considera correcte, per tant, pot violar la llei? En Brunetti no va respondre. De fet, no tenia cap resposta ni el llibre tampoc. A l´obra s´hi feien preguntes i es demanava al lector que reflexionés, que respongués si s´hi atrevia. La Paola va continuar: Si ella hagués insistit a enterrar dos germans, o tres, hauria sigut més valenta o més noble? I per a Creont, el delicte hauria sigut dues o tres vegades pitjor?"
Quin gust saber que mou els fils de la ficció una narradora que no et diu el que has de pensar, sinó que et llança cap a filar interrogants, contestar preguntes, descobrir petites veritats amagades, desfer secrets, no deixar mai de pensar i sentir.
Brava, Donna Leon!
