FORMES DE VIDA. Aquest estiu he practicat les accions d´aquests tres verbs que m´apassionen. I quan passeig faig moltes de coses (mirar, cantar, badocar, pensar, escoltar audiollibres, músiques, etc.). Fa una vesprada em va venir al cap un record de l´amic Blai Bonet. El desencadenant va ser que pensava en el XXI Festival de Poesia de la Mediterrània, en els poetes que havia de convidar, en la definició de la poesia.
Devia ser un d´aquells horabaixes tan clàssics, tan mítics, en què havia anat al carrer Palma, 74, de Santanyí, i em trobava assegut a la taula camilla davant les clarors botàniques del corral amb la mare d´en Blai que brodava a l´esquerra i en Blai a la dreta que em feia contar-li coses tot el temps. I parlàrem de poesia. I ell amollà alguna cosa així, que em va quedar gravada per sempre: "Has mirat aquestes dones que fan dissabte com unes neurastèniques? I quan agafen un llautó comencen a fregar i fregar perquè quedi brillant? I tornem-hi torna-hi, frega que fregaràs, i quan ja fa més de mitja hora que el llautó resplendeix elles encara freguen? Això, Biel, és la poesia d´alta gamma, al més alt nivell. Perquè allò que aquelles dones feineres poleixen ja no és el llautó, poleixen el seu esperit. La poesia és exactament això, aquest frenesí per fer-ho tot més lluent. La poesia és una aspiració."
Després d´una contarella com aquesta sé que em quedava en un estat de levitació com si hagués vist el Bon Jesús caminant sobre les aigües de cala Fornells.
LA LLEGIGUERA ÉS UN ART PERILLÓS. Perquè produeix addicció. L´única cosa bona és que no té efectes secundaris. I que ens fa tornar guapos i intel·ligents. I rellegir és el llegir vertader. Recoman a les sensibles (ja sabeu que dins el femení hi ha els mil i uns sexes de l´esperit) aquest llibre que en la segona lectura he descobert tot ple de detalls i subtileses: Un estiu (Quaderns Crema), de Francesc Parcerisas. És un dietari de l´estiu de 2014 d´aquest poeta vertader, que ha trobat una prosa senzilla, funcional, fresca i clàssica per contar amb gust i fruïció aquest temps del solstici d´estiu, "celebració de la llum sobre la nit, benvinguda del bon temps, de les collites de la fruita al brancam dels arbres, de la mar més acollidora...". La primera lectura fou encuriosida, nerviosa, com si llegís una novel·la d´intriga. Ho volia saber tot i tot d´una. La relectura ha estat reposada, tranquil·la, amb el temps que entrava dins les juntes de les frases, amb el pensament que imaginava aquella platja de Coma-ruga, aquella cadireta que duia l´escriptor, aquells llibres que assaboria, aquella tovallola, aquelles vistes dels estiuejants, aquella mar esplèndida on nedava i feia el mort, aquella sorra, fina, encesa, de la platja, aquell prodigi d´observador i de narrador. He de confessar que m´han impressionat i m´han fet molta de pensera les malalties greus dels amics de l´escriptor: Josep Miquel Sobrer, víctima d´un càncer, amic des del temps en què Parcerisas i Arranz Bravo i Gonçal Sobrer eren una colla, amb el qual ha congeniat cinc dècades i del qual té una bona correspondència que ha quedat empantanegada per mor d´en Francesc. I també m´agradaria que intentàs publicar un llibre de memòries d´en Sobrer -La llum d´aquells dies- que conta la vida de Barcelona des del quaranta a les acaballes dels seixanta. Un altre personatge és l´editor de Parcerisas, Jaume Vallcorba, també amb càncer, del qual ens conta una visita que li va fer amb n´Anton Espadaler i n´Amadeo Cuito, quan ja estava molt malalt. Hi ha una delicadesa tan exacta (l´exactesa és el fil d´or on l´escriptor fa de funàmbul en tot el llibre) en els records que ens dona del poeta, editor, grafista, causeur, que fa feredat. Parlar amb un amic i editor que té els dies comptats és tota una feta. I ens descriu com en Vallcorba s´esplaia amb els amics, com els conta amb humor que vol aprofitar el temps per gaudir dels petits plaers que encara pot proporcionar-li la vida amb aquell dandisme que amaga un estoïcisme romà. Al final de la visita l´abraça mentre l´ajuda a aixecar-se. Tot un símbol calfredador. Les paraules que en Jaume repetia a Sandra, la seva dona, els darrers dies són una bufada d´eufòria: "Vivere la vitta, allegria e felicità."
La visita a l´amic Carles Miralles, que ha sofert un ictus, a l´hospital Pere Virgili torna a ser un exercici de sinceritat descrita amb el tremolor de dos amics civilitzadíssims. Potser aquest és un altre tret essencial d´aquest llibre, ja parli de la seva mare molt velleta quan l´acompanya a missa de diumenge, dels llibres de vell que fulleja en una paradeta, dels espais abandonats, oblidats i perduts que veu camí de mar, del massatge d´una doneta oriental a la platja, del poema "Himno a la juventud" de Gil de Biedma que li recorden una colla d´adolescents, dels dibuixos amb què Lola Anglada va il·lustrar l´Alícia en terra de meravelles, traduïda per Josep Carner. En una altra visita a Miralles a la clínica Guttmann hi ha una altra escena bellíssima i escarrufadora quan aquest vol llegir al seu fill Roger un poema de Kavafis que serveix molt bé per comprendre el pas de l´art bizantí a l´art romànic. La dicció de Miralles és dolenta, s´entrebanca perquè no pot llegir les línies senceres. Moment escruixidor, diu Parcerisas, però que queda dins el lector amb la seva prosa lluminosa quan ens conta com "el poema parla de la coronació de Joan Cantacuzè i del fet que, per manca de joies (´tanta era la pobresa de la nostra dissortada pàtria´), van haver de substituir les pedres preuades per bocins de vidres de colors (vermell, verd i blau). (...) Els anys també ens han començat a ensenyar, potser amargament, que les joies que semblaven decorar la vida no són altra cosa que bocins de vidres de colors."
Llibre que fa molta de companyia, per llegir a estones, per subratllar, per dir algunes frases en veu alta, repetir algun mot bell de forma obsessiva, sentir. Un llibre que fa sentiguera. Un llibre que sempre et diu coses noves. Un llibre clàssic. Gràcies, Francesc!
