El whatsapp era trist i curt: "Estic en estat de xoc. El pi s´ha trencat". El meu amic pollencí no podia ser, aleshores, més explícit. Vaig posar IB3tv per a conèixer els detalls. No debades afirmen que les transmissions d´allò que en diuen festes populars es troben entre els seus espais més vistos. Però davallar el pi de Ternelles i plantar-lo a la plaça vella per Sant Antoni forma part de la cultura popular? de la cultura tradicional... o què?
L´antropòleg i gestor cultural Andreu Ramis Puig-gròs, doctor en Història, reflexiona precisament a Cultura popular i nacionalisme sobre els límits difusos d´alguns conceptes relacionats amb l´etnologia, la museologia i el patrimoni històric. Es tracta de l´edició renovada d´un estudi publicat fa 15 anys, en el transcurs dels quals s´han registrat iniciatives valuoses per tal de conservar la riquesa patrimonial de la nostra cultura popular, a pesar que les concrecions polítiques en aquest camp siguin encara discretes.
L´autor recorda les concomitàncies etimològiques entre ´patrimoni´ i ´pàtria´, unes relacions que ens han arribat mediatitzades per folkloristes i etnòlegs, els quals no sempre han estat neutrals. En realitat sovint els museus han treballat no tant en base a les innovacions metodològiques formulades dins l´etnologia o la museologia sinó sobretot per la voluntat política d´un determinat grup social que fa valer les seves preferències ideològiques.
Aquesta interferència afectà també als folkloristes defensors d´un cert regionalisme que, a la dècada del 1920, sovint de forma inconscient, feren el joc a les classes hegemòniques i al caciquisme local illenc. Això fructificà en la utilització pel franquisme del que Ramis anomena ´folklorisme espuri´ que exaltava "los trajes y bailes regionales", en contraposició a un altre de més ´identitari´. Aquest folklorisme més autèntic -arrelat en el llegat d´Antoni Maria Alcover- neix de la tasca de filòlegs com Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner que, a partir de la lluita per la recuperació lingüística, desenvoluparen una línia incipient de resistència cultural, sense oblidar figures de l´exili com Baltasar Samper, Joan Comas i Àngel Palerm.
Finalment, Ramis descriu les aportacions d´autors a partir dels anys ´60 i apunta encertadament com es pot construir la identitat del futur, una proposta que -com bé recorda Isidor Marí a la introducció- ha d´incloure la renovació de la nostra tradició popular amb els nouvinguts que participen en activitats interculturals i amb la incorporació de les noves tecnologies al seu cultiu.
