La biografia que del baix cantant Francesc Mateu Nicolau ha preparat l´especialista en la seva figura Pere Martorell és tota una reivindicació del gran cantant de nom artístic Uetam. No entenc molt bé que a aquestes alçades haguem de reivindicar la vida i obra de figures cabdals de la nostra cultura, però per desgràcia és així.
Uetam és el nom artístic (Mateu a l´inrevès) del baix Francesc Mateu (1847-1913), cantant líric tan important i reconegut al seu moment com el tenor navarrès Julian Gayarre. Pot ser la seva mala fortuna ha estat ser baix i no tenor? Tal vegada només es pot triomfar cantant com tenor o soprà; no, la Callas era mezzo; aquesta no pot esser la raó. O potser sia pel seu origen? El crític musical català Jaume Radigales assenyala al pròleg com una de les virtuts d´aquest llibre: "la reivindicació universal d´un artista nascut en una Mallorca que encara era l´illa de la calma, tal i com la va definir Santiago Rusiñol"; és una manera de intentar entendre la història.
Pere Martorell ha preparat una biografia enfilada any rera any a partir de la correspondència del cantant -un total de 6.470 cartes- de manera que ha sortit un llibre primfilat, seriós i prou ben documentat que ens situa la vida del cantant en el moment històric que va viure i que no deixa a l´atzar res del que ens diu. Els teatres on actuà, el seu repertori i un recorregut biogràfic fil per randa fan d´aquesta publicació el llibre de referència per analitzar la seva vida i obra.
Perquè vers la figura del cantant, anomenat fill il·lustre de Palma l´any de la seva mort, només teníem la biografia que l´any 1952 publiqués l´escriptor i periodista Julio Sanmartín (Uetam, el major cantante de su tiempo) i una molt breu referència del 1961 a Hombres de ayer: Treinta semblanzas de José Vidal Isern. D´ençà aquest minso material, s´ha convertit Pere Martorell en el seu gran valedor. Des de l´atalaia de la Associació d´Amics de l´Òpera del Teatre Principal ha promogut esforços per la recuperació de la seva figura fins arribar a aquesta publicació.
La presentació del I Premi de Cant Uetam el 2005, la participació al documental Uetam, renaixement d´una llegenda que realitzés Stephan Winkler el 2007, l´espectacle Uetam torna al Principal el 2013 són passes agosarades malgrat esquifides per la recuperació de la seva figura. El concurs de cant nasqué i morí en una única edició; el documental es centrà en la pretesa recuperació de la casa on viví i morí el cantant, que semblava acolliria un ús públic i tanmateix s´ha reconvertit en un edifici més del centre històric rehabilitat i compartimentat en habitatges.
Perquè si de cases parlem, Uetam nasqué a un petit edifici de la Rambla (llavors número 3) on fins 1890 l´estanc familiar ocupava els baixos. Aquesta casa és va tomar i ara s´ha acabat de construir una nova que actualment es troba en venda; encara amb els seus pares es traslladà a la Costa d´en Sintes, en un procés d´enfilada de Canavall fins Canamunt, a manera psicològica de fer-se enfora del Teatre Principal on coneixeria la música, on iniciaria la seva trajectòria i on no tornaria actuar per decisió pròpia després d´una pitada desafortunada el 1872. Així, al carrer de Can Carrió número 7 (actualment número 5) es traslladà amb la seva dona i fills en el moment en que la seva carrera li permeté: hi entren a viure l´estiu de 1889 i serà el 2002 quan els seus hereus la posin en venda, ja urgentment necessitada d´una rehabilitació que li fa Stephan Winkler alhora que retrata el procés en el documental citat.
Però Uetam, el Gayarre mallorquí, necessita un rescat de la seva important figura del que aquest llibre és part fonamental. No puc estar de citar la referència que el diari ABC de Madrid publica l´any 1953 en el moment de col·locació de la làpida a la casa on viví en què és la figura de Gayarre la que s´hi fa aprop de la de Uetam: "Gayarre, el ruiseñor, que se sentia halagado cuando le calificaban el Uetam de los tenores, y Francisco Mateu, las dos glorias nacionales de la escena lírica universal, cantaron en los funerales del Rey Don Alfonso XII en San Francisco el Grande, en el primer aniversario de su muerte, el 26 de novembre de 1886...".
Francesc Mateu Uetam debutà al Teatre Principal de Palma l´any 1869 i després d´una malaltia pulmonar que quasi li trastoca la vida, comença una carrera operística de viatges i llargues temporades fora que el durà a primers teatres d´òpera com Sant Petersburg, Lisboa, Florència, el Liceu i fonamentalment el Teatro Real de Madrid. Els seus secretaris, gràcies als quals és tan extensa i ordenada la seva correspondència i el seus llibres de partitures per estudi i concert són el tema, però també la seva intensa vida familiar i la cura en que tracta el seu patrimoni (que va creixent especialment en els entorns de Valldemossa) a més del seu aprofitament agrícola, que es fan palesos en aquest llibre que ha de servir per posar al seu lloc la figura del músic.
Hi ha, doncs, un exercici impressionant de rescat d´una figura que va fer fonamentalment fora la seva trajectòria -exquisida, tot s´ha de dir i sempre junt als més grans- i de la que a part de les excel·lents crítiques i condecoracions rebudes, malauradament només ens resta una poc agraciada mostra fonogràfica de la cançoneta Cor fedele del compositor granadí Antonio de la Cruz (1844-1897) feta l´any 1902 per la casa Fono Reina de Madrid.
