Va demanar a Frank Zappa si es considerava un representant de la "contracultura dels EUA". "¿Contracultura? -va respondre amb la llengua esmolada-, si en els EUA ni tan sols hi ha cultura!" Mestre de la ironia, una vegada més, Zappa desplegava la provocació i la sàtira per atacar des de dedins, com un perillós infiltrat, la societat conformista nord-americana, la seva cultura consumista, puritana i conservadora.
El cas de Zappa, però, és especial, perquè la seva denúncia social no ve en format de cançó protesta amb poca música i lletres potents com bombes. Zappa va entendre que l´experimentació artística
-aquell rompre barreres de les avantguardes- era una canonada més poderosa que el didactisme dels cantants amb guitarra i harmònica dels anys seixanta i setanta. El problema era que l´idioma musical de la seva generació -el rock, principalment- també era excessivament senzill per deixondir el públic del somni consumista i escapista dels països rics.
Un dia, quan tenia dotze o tretze anys, fa fixar-se en la coberta d´un LP del compositor avantguardista Edgar Varèse, en la que el músic apareixia fotografiat com a un científic absolutament dement. Quan va escoltar aquell enregistrament, la música que va sentir, Ionisation, el va transformar: renous, brogit, agitacions sonores aparentment inconnexes, desgavell, desordre, caos i renou i més renou en forma de música. Una provocació auditiva, efectivament; no una música per a complaure els sentits, sinó sons per a destorbar la ment.
¿Com poder arribar a aquest nivell de provocació musical des del rock, un idioma musical creat, principalment per entretenir, ballar, consumir, oblidar i repetir moltes vegades? Pel seu compte i amb avidesa, Zappa va començar a absorbir com una esponja la música dels grans pilars de la modernitat musical europea. A més de Varèse (gran amic i col·laborador de Miró, per cert), Stravinsky, Schoenberg i Webern van convertir-se en els seus fars de l´experimentació sonora. Els mitjans per executar aquests objectius de Zappa, però, van ser els elements del rock: la guitarra elèctrica, el sintetitzador i teclats elèctrics, la bateria.
El seu primer LP, Freak Out! (1966) es podria traduir com "Espanta´t!" i és un cabinet de curiositats ("freaks"). A més d´algunes cançons més o menys convencionals hi ha guitarres distorsionades, dissonància i collages o muntatges de so aparentment incoherents. Un crític el va qualificar negativament com a "una pintura surrealista en música". Les lletres no just satiritzen el conformisme consumista dels EUA, sinó també els hippies i la contracultura. No hi havia res sagrat per a Zappa qui, com un fill desagraït, fins i tot el seu propi món contracultural era susceptible a la sàtira. (Els Beatles també va ser objecte de burles punyents). Previsiblement, l´àlbum va fracassar comercialment, però va posar Frank Zappa en el mapa dels avantguardistes. (I és cert que Zappa no va conèixer mai l´èxit comercial més que en una ocasió, amb la cançó "Valley Girls", referència a les jovenetes pijas de Califòrnia i a la seva particular forma de parlar).
Zappa va mantenir el contacte amb els escenaris "clàssics" durant tota la seva vida. Amb vint anys i busques, ja va aparèixer a un programa de TV "tocant una bicicleta" (la bici era l´instrument musical). Posteriorment Zubin Mehta, Ken Nagano, Pierre Boulez i Josep Pons li van proposar projectes orquestrals amb la Filharmònica de Los Angeles, London Symphony Orchestra i l´Orquestra de Cambra del Teatre Lliure de Barcelona, entre altres. Amb aquests darrers, però, no va poder acabar el projecte per mor de la seva prematura mort als cinquanta-dos anys. Una llàstima. Val a dir que Zappa va visitar Espanya un bon grapat de vegades, començant el 1974 amb un memorable concert a Badalona. A finals dels anys vuitanta va tornar diverses vegades per promoure una "Orquestra del món" i un centre cultural multidisciplinari inspirat per la Bauhaus de Walter Gropius. Res d´això va prosperar. A Eivissa, en tot cas, encara el recorden a la discoteca KU durant dues o tres temporades amb Grace Jones, Roman Polanski i altres lluminàries. Zappa, artista high brow, continuava infiltrant-se en la indústria de l´espectacle.
