¿D´on surten les peces per a piano de Rafel Aguiló que es recopilen en el CD Cinema per a tres i que interpreta amb fina elegància Andreu Riera? ¿D´on ve aquest intimisme commovedor que evoca un arc emocional intens i fondo? Però sobretot, ¿qui parla en aquestes obres de profunda maduresa?
Hi ha, efectivament, un, dos o tres Aguilós, tots tres ben presents en aquest CD. Nascut a Manacor fa una seixantena d´anys, va començar als dotze anys formant diferents grups de música popular -amb Joan Bibiloni, Tomeu Penya i altres- i actuant a hotels i discoteques de Mallorca per a turistes i també per a un públic local que ja començava a interessar-se àvidament pel pop-rock anglo-americà. Tocant la bateria va formar part de Los Lagartos, Los Beta, Grupo 15, Harlem i, finalment, Falcons. I amb aquests darrers, els Falcons, va obtenir un sonat èxit amb aquell memorable "Terciopelo y fuego" (1978) de la qual tots encara coneixem el refrany (i si no podeu fer la prova): "Sólo necesito el aire si estàs tú. Todo lo demás es fácil si estàs tú..."
Paral·lelament a aquestes incursions en la música popular, Aguiló es va formar com a músic clàssic, i aquí ve el segon Aguiló. Amb Miguel Segura -pare de l´actual professor del Conservatori Professional M. À. Segura i mestre d´altres grans músics d´aquí com Agustí Fernández i Miquel Brunet, entre molts altres- Aguiló va estudiar piano i ja pel seu compte va devorar els llibres d´harmonia de Schoenberg i Hindemith. Bach, la seva claredat estructural, el seu contrapunt -com algunes veus entren i surten, s´imbriquen i desapareixen- el va fascinar. Les boires de Debussy el van impressionar (mai tan ben dit). I finalment encara un tercer Aguiló: amb el baixista i compositor Víctor Capblaquet es va endinsar en el jazz i amb el temps formaria diversos grups d´aquest repertori.
A Cinema per a tres el públic hi trobarà nou composicions que són una austera anatomia de la malenconia, una mirada a les ombres interiors, als clarobscurs de l´ànima, als desgavells i desordres de l´esperit. Aquí no hi ha ni focs d´artifici ni trompeteries triomfals. Es tracta de sonoritats difuses, coloracions intimistes, murmuris i auscultacions dels sentiments més personals com en el cas de "La despedida" i "Estesall". Aguiló, emperò, ha dit que les seves obres no són miralls d´estats mentals genèrics, sinó que moltes parteixen de fets concrets i personals. "La mort dels xipresos", per exemple, va sorgir a partir de veure´s obligat a serrar més de seixanta arbres a la seva finca de Manacor i "Cinema per a tres" -amb ecos d´Ennio Morricone a Cinema paradiso- vol reflectir l´experiència de compartir moments amb els seus tres fills quan eren petits.
L´experimentalisme formal no és la prioritat d´Aguiló, però així mateix l´oient atent hi trobarà en aquestes obres, aquí i allà, ditades de modernitat. En general el so que caracteritza la seva música és allò que solem anomenar l´impressionisme (Debussy i Ravel), amb tritons (interval diabòlic), acords "buits" (incomplets, sense allò que els músics anomenen "la tercera") de quartes i quintes i harmonies paral·leles. En alguns casos, com és ara la peça "Dues meditacions", apareix el dodecafonisme (el sistema de dotze notes que no es poden repetir mai i que per tant resulten en melodies aspres i cantelludes).
En tot cas, per a mi, la gran descoberta d´aquest disc és la forma com utilitza el silenci, les respiracions, les pauses. Possiblement el pianista s´hagi hagut d´esforçar molt per deixar de ser un virtuós - i Riera és indubtablement un superb virtuós- per treballar en canvi aquest altre aspecte de la música d´Aguiló i trobar el punt de com compassar, com mesurar subtilment les respiracions davant de cada nota, com relacionar-les amb les que les precedeixen i les que les segueixen. Aquí, personalment, jo hi veig una influència del jazz parsimoniós de Chet Baker i les interpretacions del songbook nord-americà que fa Shirley Horn quan allarga els silencis, perllonga una nota fins que sembla esvair-se, però misteriosament continua parpellejant tènue, molt tènue i persistent, de forma inexplicable.
