Sentim a dir que la fama és efímera, però és possible que això no sigui més que una mentida inventada pels envejosos que no l’han tastada mai. Però si serveix d’exemple, el compositor Pere Miquel Marqués (Palma, 1843-1918) va ser en el seu temps un dels músics més famosos d’Espanya. Les seves simfonies i, sobretot, les seves sarsueles i òperes, s’interpretaven a Madrid constantment i fins i tot es van poder escoltar a París, Munic i dotzenes d’altres llocs arreu del món. Segons les cròniques, el públic aplaudia tant els seus concerts que sempre havia de sortir a saludar i fer capades repetides vegades i la premsa, lògicament, l’adorava i el posava en coberta de moltes publicacions. ¿Què més es pot demanar de la carrera d’un artista?
Avui en dia, però, la música de Marqués es toca poc, si bé no es pot dir que sigui totalment desconeguda. La seva sarsuela “gran” (o òpera) El anillo de Hierro (1878) es representa amb certa freqüència i molts grans cantants la tenen en repertori. Les seves cinc simfonies, a més a més, estan editades i enregistrades; a YouTube, per exemple, hi ha abundants comentaris plens d’entusiasme i franquesa sobre elles. Ara, a principis d’abril, el Teatre Principal presentarà el que, segons molts, és la seva millor sarsuela, El reloj de Lucerna en versió semiescenificada i amb un repartiment majoritàriament mallorquí. La producció té el gran mèrit de ser, possiblement, la primera totalment completa, amb quinze números musicals, alguns dels quals no s’havien sentit mai en temps recents.
Marqués va formar-se amb l’exquisit Honorat Noguera i altres mestres de Ciutat. De molt jove, va començar a tocar a l’orquestra del Círculo Mallorquín. Amb una col·lecta entre amics i familiars, va aconseguir suficients fons per anar a estudiar a París. Allà, segons diuen, va conèixer Hector Berlioz, i d’ell va agafar la idea d’escriure música programàtica, o sigui, obres instrumentals amb un argument literari. El resultat tangible no es va fer esperar: la Sociedad de Conciertos de Madrid, una de les poques orquestres estables d’Espanya a finals del s. XIX, li va estrenar la seva primera simfonia titulada Historia de una día (1876) seguint el precepte literari de Berlioz. Era la primera simfonia en quatre moviments escrita per un compositor espanyol i la crítica va reconèixer el gran repte de compondre una obra de motlle teutònic amb ecos de Haydn, Beethoven i Mendelssohn (a més de l’esmentat Berlioz). A Espanya no ho havia fet ningú mai.
Com que el simfonisme no treia, Marqués aviat va començar a escriure obres de teatre musical (sarsueles grans o quasi-òperes, drames lírics, revistes musicals, etc.). A la seva ambició simfònica, en tot cas, no s’hi va poder dedicar fins que es va retirar a Mallorca i va abandonar la faràndula de la capital espanyola. Ja instal·lat a Palma i sense preocupacions econòmiques urgents -n’hi ha que parlen d’una sucosa herència- va recuperar la seva mallorquinitat la seva passió pel simfonisme amb obres com Bellver, La Cova del Drach i Himno a Ramón Llull. Enfora quedaven els èxits dels escenaris de Madrid.
L’enrevessat argument d’El reloj de Lucerna, escrit en vers (cosa que Marqués defensava vehementment davant la moda de la prosa) i en castellà (cosa normal per a la sarsuela), ens situa a la Suïssa del s. XVII. El tirà Gualterio ordena que es canviï la música del rellotge de la ciutat. Mentrestant Fernando intenta organitzar una revolta contra ell, però acaba empresonat i condemnat a mort. Gastón, el rellotger del palau del tirà, ha de fer sonar l’himne antic si la revolta triomfa i el nou, si fracassa. Els rebels prenen el palau, el rellotge fa sonar l’himne antic i el rellotger, Gastón, assassina el tirà.
Marqués abriga aquest truculent argument amb una orquestració summament robusta. A més de la corda i els usuals instruments de vent-fusta, també inclou una banda militar de vents-metalls. Els números musicals inclouen, entre altres, una obertura, un racconto (o cançó narrativa) de baríton, un famós tercet de tiples i moltes intervencions del cor. Joan Lluís Estelrich, un dels primers biògrafs de Marqués, va afirmar que el compositor “cree que esta obra es muy superior al Anillo de Hierro, però la necesidad de tres tiples ha hecho siempre su ejecución difícil.” A pesar d’això, l’obra es va representar vuitanta vegades a Madrid, va traslladar-se a províncies i es va mantenir en repertori més de vint anys, fins ben entrat el s. XX. La popular publicació La correspondència musical va distribuir la partitura d’alguns dels números musicals i el llibret es va imprimir separadament amb un gran èxit de vendes.
A pesar de l’èxit, Madrid sempre va veure Marqués com un ésser estrany. Segons un observador, Marqués era un “joven raído de ropa y enjuto de carnes” i segons un altre testimoni semblava un “bichito raro, todo pelos y anteojos y estaba pálido hasta la muerte”. Com que parlava el castellà com podia i havia viscut breument a França els músics li deien “el francès”. Després de l’estrena de la seva primera simfonia, en tot cas, començaren a nomenar-lo “el Beethoven espanyol”. Era una afalac, lògicament.
