Davant la tasca de provar de definir una paraula de significat tan ampla i dens, i sens dubte per deformació professional, vaig a consultar els diccionaris. La insigne Maria Moliner, lexicògrafa i ara integrada al món de l’òpera de la mà d’Antoni Parera Fons, descriu la paraula cultura al seu Diccionario de Uso del Español i en la seva segona accepció com: “Conjunto de los conocimientos no especializados , adquiridos por una persona mediante el estudio, las lecturas, los viajes, etc.”És clar que la parauleta és ampla com poques; és clar que l’adquisició d’aquests coneixements no ve per ciència infusa, ans abans requereix un cert esforç volitiu per ampliar el camp de l’estudi més enllà de nivells acadèmics més o menys reglats així com endinsar-se al món de la lectura que ens porta a mons incomptables i diversos; segur que és als viatges on per gràcia de la globalització de coneixements, acompanyats de les emocions i d’aquella certa excitació que comporta el contacte amb entorns que no formen part del nostre paisatge habitual, les qualitats de cultura és manifesta de manera més eficaç.
A les lectures hi he trobat sempre tota casta d’emocions, el primer contacte amb el gran pare Shakespeare, els múltiples intents d’endinsar-me al món de l’Ulisses o el vertigen experimentat en la lectura d’Orlando de Virginia Woolf. Els viatges, alguns de més llarg recorregut on el primer objectiu era conèixer altres maneres d’entendre aquest món i en altres ocasions un cap de setmana llarg per anar a veure una òpera i que ha acabat adornat per alguna descoberta museística , algun paisatge o algun racó nou de la ciutat a la qual semblava que ja coneixíem prou hi han estat sempre com a activitat de màxima atracció cultural.
Alguns afeccionats al futbol, tot i que intuesc que no massa, ens diran segur que a tot això hi han afegit un gran partit, i perquè no? La combinació de diferents activitats i situacions arrodoneixen el concepte de cultura que si, a més, és compartida -no és aquesta la màgia del teatre, la sala de cinema o l’estadi?- s’hi afegeix un grau més de satisfacció. S’entén que la cultura ha de proporcionar satisfacció, o no... Alguna vegada no sortirem satisfets d’aquella producció operística per noltros “massa contemporània” i que no hem entès perquè no hem connectat amb la visió dels que l’han duta a terme però que tanmateix ens permet constatar l’abast de què podem entendre com cultura. El que no ens agrada també passa a fer part del que anomenam bagatge cultural.
L’autoritat del DRAE -més deformació professional-, afegeix que aquests coneixements aporten “judici crític” a la persona, i tanmateix potser que l’etcètera de Moliner no havia estat mai tan expressivament impecable.
