Jo encara no havia nascut, i en Lluís Llach ja cantava L´Estaca. La vaig sentir de petit, però fins ben entrada ja la democràcia, no vaig arribar a entendre el que realment significava. Eren uns anys en què tots, petits, joves i grans donàvem per superats aquells temps que els més vells fins i tot volien oblidar.
Per desgràcia no som els únics al món que patim un lent però continu retorn a les tenebres. A vegades sembla com si la Història ens volgués posar a prova i propiciàs la reencarnació de certs esperits. Ara no només hi ha una estaca. N´hi ha moltes. Aquesta vegada, però, disfressades de democràcia. En una nit electoral no gaire llunyana vaig enviar un petit missatge a dos grans amics meus: "haurem de tornar a cantar L´Estaca?" En conèixer el nou govern, novament el missatge, aquest cop sense interrogant.
Més d´una música hi ha al món lligada als clams de llibertat. Són tonades que, com L´Estaca, en el fons arriben a ser més un torrent d´emocions que no pas una successió de notes. Sovint, la darrera arma dels pobres i de la seva dignitat. Quan això succeeix, la cançó esdevé himne de llibertat, deixa de pertànyer al seu autor i passa a ser del poble. El mateix Llach més d´una vegada ho ha dit.
Multitud de versions, multitud de llengües, multitud de pobles en lluita. La grandesa de l´Estaca rau aquí. I la grandesa de la seva música està en poder fer aquest traspàs de les partitures als cors ferits. Quan ja no tens res més amb què lluitar, quan l´oponent no atén a raons, canta!
Anys enrere poca gent imaginava que tornaríem a cantar L´Estaca. En l´acte final de campanya, el 29 de setembre de 2017, en Lluís Llach la tornava a cantar a Montjuïc. Molts menys encara, però, imaginaven en aquell moment que tornaria a sonar igual que en els seus orígens: després que policies a cops de porra fessin brollar la sang d´aquells que no volien fer altra cosa que votar en llibertat. L´Estaca tornava a sortir de les gargamelles de gent en lluita.
Aquestes imatges, però, no ens han de fer oblidar que ja la cantàrem molt abans. També un 29 de setembre, però del 2013, els carrers de Palma visqueren la manifestació més gran viscuda en aquesta terra. El poble cridà contra els que volien destruir l´escola, sotmetre els docents i exterminar la llengua. Aquell diumenge, en arribar al Born, una metamorfosi transformà els crits de la gent en la lletra i música de L´Estaca.
Poden prohibir-la, però no podran mai robar-la.
