La veritat és que he de reconèixer que vaig ser un privilegiat el primer any que vaig viure a Belgrad, perquè estava en un apartament de gairebé quaranta-cinc metres quadrats allà on començava el barri de Zemun, situat a cinquanta metres mal comptats del riu Danubi, és a dir, al Passeig Marítim de la capital de Sèrbia (un incís: com que aquesta zona era i és ara tan reclamada, també va suposar que el preu del lloguer pujàs un vint-i-cinc per cent d´un any a l´altre. Vaig haver de canviar de pis, a un altre barri més llunyà del centre. He sentit a dir que això passa a Mallorca, especialment a Mallorca€).
Zemun fins als anys vint va ser una ciutat independent i, en crear.se el regne de Iugoslàvia, va passar a formar part de la de Belgrad. Les separen a penes cinc quilòmetres, però el pes de la història es fa notar molt. Sèrbia, durant el segle XIX, tot i ser independent, estava dividida i supeditada a dos controls: el sud era part de l´imperi turc i el nord era administrada per l´imperi austrohongarès. La divisió precisament era el terreny que hi ha entre Zemun de Belgrad.
Així, la part vella d´aquests darrera població, que recoman de totes totes que visiteu si alguna vegada passau per Belgrad, té unes característiques arquitectòniques prou diferents de les que trobareu cinc o sis quilòmetres més enfora: els terrats i façanes de les cases antigues recorden molt l´estil austríac, que es veuen també a Novi Sad, segona ciutat en importància de Sèrbia i que en el segle XIX era la capital del domini de l´imperi dels Hasburg, i que es troba a setanta-cinc quilòmetres de distància.
Zemun és una població molt plana, banyada al nord-est pel Danubi, però la presideix un puig que no deu fer més de cent metres d´alçada, on hi ha la torre Gardo-, des d´on es veuen unes vistes fabuloses i, si el dia és clar, hi veus gran part de la planícia que envolta la capital sèrbia i, evidentment el Danubi, on conflueix amb l´altre riu que banya Belgrad, el Sava.
Just a prop d´aquesta torre hi ha el cementeri vell de Zemun i un dia vaig entrar-hi perquè ja des de defora em va cridar l´atenció. Era curiós veure que els darrers enterraments s´havien fet durant la dècada dels seixanta del segle passat i les tombes eren molt dissimilars de les anteriors, perquè no hi havia elements religiosos, sinó símbols comunistes unes, al·legòrics de la vida profana les altres, i les lapides amb noms inscrits en alfabet ciríl·lic. La part més antiga, però, era completament diferent: tombes de més de cent-cinquanta anys i amb les inscripcions en alfabet llatí i gairebé tots els noms eren de procedència alemanya, la qual cosa em va fer pensar, però no ho he pogut contrastar, que la població eslava en aquella època era enterrada en un altre lloc i que aquí romanien les restes dels austríacs que s´havien desplaçat a viure a aquelles terres: militars, comerciants, funcionaris€ Va ser una visita interessant i amb un contingut històric i antropològic també molt notable.
Aquesta època de l´any és un bon temps perquè a les set del capvespre, més o menys, i partint de l´Hotel Jugoslavija, la glòria arquitectònica de quan governava el mariscal Josip Broz «Tito» i ara en mans d´una empresa grega, passegeu fins a la plaça seguint el Danubi: hi veureu gent gran, infants, cignes, restaurants a barques, arbres ben alts i, dels quals ja he parlat abans, uns gelats boníssims, que he de tastar.
