Quan feia de professor de català a diferents centres de Secundaria de Mallorca, els que érem de les àrees lingüístiques solíem notar que els alumnes dels països de l´Est, en general, tenien molta facilitat per aprendre català i castellà amb molta desimboltura i en poc temps.
Arran de la meva estada en aquest país, veig que hi ha dues diferències cabdals respecte de l´Estat espanyol: una, evidentment, és el sistema educatiu i la manera d´ensenyar altres llengües i la segona és que a penes se sent res doblat en els mitjans audiovisuals.
Respecte del primer punt, el procés d´ensenyament de llengües estrangeres utilitza una metodologia que confia més en la pràctica oral des d´un bon començament i, una vegada que l´alumne té una base, s´incorporen coneixements escrits i gramaticals. Des dels primers anys de primària estudien anglès i en els darrers cursos, a partir dels deu anys, ja n´incorporen francès, italià o rus, principalment. A més, per fer-se una idea de la importància que té l´ensenyament de llengües a Sèrbia, hi ha un institut públic molt prestigiós a Belgrad on estudien només els alumnes que han excel·lit en els estudis de Primària de tot el país en les matèries que s´hi relaciones: l´Institut Filològic (Filolo-ka Gimnazija). També n´hi ha un altre per a la branca de les ciències, que es diu Institut Matemàtic (Matematika Gimnazija), ambdós separats tan sols tres-cents metres mal comptats.
Si ens centram en el primer, que és el que conec, els alumnes estudien un idioma estranger i una segona llengua (anglès i francès, per exemple), a més del serbi en profunditat i quatre anys intensius de llatí (sí, en un país eslau actualment el llatí és estudiat molt més pregonament que en aquesta contrada nostra, hereva lingüísticament de l´Imperi romà). La resta d´assignatures permet formar una cultura general prou àmplia.
Però també hi pesa molt, com he comentat abans, el món audiovisual en la formació lingüística de la població en general, perquè el consum que es fa de sèries i pel·lícules és en versió original subtitulada i, per tant, els subtítols els trobam a totes les sales de cinema i en qualsevol canal de televisió. En el primer cas, projecten pel·lícules doblades al serbi (´sincronitzades´ els diuen) si són films de caire infantil, però no totes les sessions, sinó que alternen les projeccions i així s´assegura que la versió original també s´ofereix al públic i la veritat és que les sales solen estar més plenes en aquest segon cas. En el cas de les televisions, tret dels canals exclusivament infantil, a l´estil Clan TV espanyol, una part dels programes són doblats, però no tots. Això fa que l´oïda des de ben petits es vagi avesant a sentir altres idiomes, no com aquí, que se comencen a sentir quan un ja he de lluitar contra el corrent general que és a favor del doblatge i cercar amb una lupa a la cartellera quines sessions, fora de Cineciutat, s´ofereixen de tant en tant subtitulades a altres sales.
La globalització en el món de l´entreteniment també es ben present a Sèrbia i les produccions en anglès són el gruix de les foranies, però també en rus, en italià i ara mateix en turc, mentre que les que es fan en espanyol, bàsicament de procedència sud-americana, han minvat la presència en comparació a fa deu anys, tot i que entre els múltiples canals que un pot veure sempre en trobarà alguna sèrie i per la qual cosa els serbis que fan servir el castellà només après de la televisió usen sobretot girs i lèxics dels països llatinoamericans.
