Des de fa unes setmanes, cada vegada que he decidit pitjar el comandament del televisor, succeeix en totes les cadenes, de sobte, apareixen els polítics representants del partit dels populars al costat de mitja dotzena de vaques. Com és que els ha pegat aquesta fal·lera?, ens podríem preguntar. Obres el televisor i apareix tot d’una un d’aquells líders al costat de les vaques. Estimen les vaques? Sembla que les estimen. I, si els sents parlar, vinga a parlar de vaques. Podria pensar-se que a les properes eleccions posaran una vaca a les llistes? No ho crec. Però és cert que mai les havien estimat tant. Sembla que et diguin: «Posa una vaca en la teva vida», si vols ser feliç. La teva felicitat depèn de les vaques.
Fa uns anys es va parlar molt de les «vaques boges». Es tractava d’una malaltia degenerativa que afectava el cervell i el sistema nerviós dels bous i les vaques. Els primers símptomes: de sobte les vaques no s’aguantaven dretes i les cames els començaven a fluixejar, tractaven d’alçar-se i les potes els patinaven tant dins la vaqueria com a les pastures. Els equilibris que feien per no caure retudes feia que semblàs que havien tornat boges. El final aquella malaltia els produïa la mort. Això féu que vers la meitat de la dècada dels noranta del segle passat hi hagués, per manca de vaques, una crisi alimentària considerable. En alguns casos la malaltia es va transmetre als humans. També tornaven bojos. A Mallorca no ens era necessària la bojor de les vaques. N’estàvem servits. Ho he contat altres vegades: un amic meu mallorquí que vivia fora de l’illa em deia que, sempre que tornava, tenia la impressió que arribava a un manicomi. Segurament era un exagerat, però s’esverava de sentir la gent que no tenia altre tema de què parlar que no fos de doblers negres.
Ho he dit abans: obres el televisor i et surt un líder envoltat de vaques. Quan jo era al·lot –era en temps de postguerra-, només hi havia cinc vaques al poble. Cinc vaques de les quals era propietària sa Madona. En dir «sa Madona», tothom sabia qui era. Les altres eren madones amb lletra minúscula. Aquella Madona posseïa les úniques vaques del poble, cinc en total. El seu home partia de bon matí amb el remat de vaques –un remat de cinc- i les portava a les pastures. Durant tot el dia les vaques menjaven herba fresca per les voreres dels camins i pels sementers. L’home s’empassava el dinar que la dona li havia preparat en una fiambrera de llauna i, a mitjan horabaixa, retornava amb les vaques al poble. Cada dia les vèiem passar per davant ca nostra, lentes, feixugues de llet, el braguer esponerós. Després que les havien munyit, acudíem a comprar la llet. La pagàvem a deu reials el litre, que eren dues pessetes amb cinquanta cèntims, però la gent no es fiava de la Madona i asseguraven que hi havia més aigua que llet. Aigua del safareig, deien. Mestre Llorenç Capellà, de can Batle, que era glosador reconegut arreu, en féu una glosa: «Sa Madona té un pito, / el sona i jo no el veig. / Mos ven s’aigo des safareig / a deu reials cada litro».
En aquell temps, els llibres escolars referits a la literatura –diríem els compendis de literatura castellana- solien amagar una gran part del que hauria d’haver estat un bon llibre de text. Amb Gonzalo de Berceo i l’Arcipreste de Hita no hi havia problemes. Tampoc n’hi havia amb Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luís de Góngora, Quevedo i Cervantes. La història s’aturava en el Romanticisme. De la literatura moderna, ni una paraula. De Juán Ramón Jiménez, d’Antonio Machado i dels poetes de la generació del 27 estava prohibidíssim parlar-ne. En algun cas apareixia Rubén Darío i, sobretot, no faltava a cap llibre de literatura don José Maria Gabriel y Galán, el poeta extremeny malenconiós i trist. Sempre es reproduïa el mateix poema: Mi vaquerillo, i se subratllava el caràcter rural de la seva poesia. Aquest poema comença dient: «He dormido esta noche en el monte / con el niño que cuida mis vacas...» Podria semblar una confessió de pederàstia.