He llegit amb satisfacció el llibre Palma, crònica sentimental del professor Climent Picornell, just ara editat per Ifeelbook amb fotografies de Jaume Gual, un conjunt d´imatges deliciosament grises que acompanyen els textos i, en tot cas, els matisen. Climent Picornell ens condueix als seus espai viscuts. Ens adverteix amb Camus que l´amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret. I el llibre ens atreu perquè ens parla dels amors secrets d´un home que ens ofereix, diu, una col·lecció de textos personals i maniàtics confegits des d´una visió esbiaixada de Palma. I el geni d´aquests textos rau, justament, en què són personals i maniàtics, esbiaixats. No m´hauria agradat l´objectivitat del científic i preferesc l´esbiaix del caminant, a voltes solitari, que s´esforça en l´aprehensió de moments, llocs i personatges als quals observa i atribueix sentit. M´agrada la mirada amb què els observa alhora que els confereix un deix autobiogràfic que commou. Vinguts els pares de la Mallorca interior durant la dècada dels anys quaranta del segle passat, s´establiren en una casa planta baixa amb jardí davant i corral darrere del carrer de Jacint Verdaguer que feia cantonada amb el de Balmes, quasi a tocar amb el pont del tren. És entendridor llegir les pàgines que dedica a parlar d´aquest barri obrer situat a la frontera dels Hostalets, dels veïns que havien tornat de França amb diners, i que quan es barallaven ho feien en francès, de les monges agustines, de les botigues, del cine Dorado... Els records, en cap moment nostàlgics, però dolguts per tantes pèrdues, se centren, més que res, en la gent. Perquè la ciutat, ens diu, és la gent. Però també és els carrers i les places, les velles botigues que cauen derrotades pels no-llocs: espais de circulació, de consum, de provisionalitat, de repetició. La ciutat també és la platja de Can Barbarà, la de Ciutat Jardí, la de les Roques... La ciutat també és la imatge de Sant Pere pescador que es passeja per mar, les campanes que toquen, la festa del Corpus, el quiosc del Born, el jardinet de la plaça de la Reina, el forn del Sant Crist, el guitarrista del Pas d´en Quint i el turista una mica babau que l´escolta i canta embadalit, el fullam de les palmeres, la mica d´embat que s´alça del mar.
Passats els anys el professor ha anat a viure a la plaça de la Llonja, amb restaurants estibats de turistes i olor de salobre portuari. És ara habitant del vell raval de Mar. M´agrada recórrer amb ell les olors de la ciutat. L´olor dels cavalls de les galeres, l´olor dels forns, l´olor de les flors del passeig de la Rambla, l´olor de santedat, l´olor de sal marina, l´oloreta deliciosa d´una jove que passa, l´olor del dia que fuig, una mescla d´anís, de té, de canyella, de cafè. I m´encanta la veïna de noranta dos anys que toca el piano, però fa massa lents els allegros.
Escriu: "Hi va haver un temps que l´al·lotea del barri em coneixia com el "Loco del Ángel". Crec que és la denominació que més gust m´ha donat en la meva vida, anodina i misèrrima". Per què? Ens diu que, a la primeria que vivia a aquella plaça els al·lots no tenien gens d´esment de les estàtues i tiraven pedres i pilotades a l´àngel de la mercaderia, l´àngel que féu Guillem de Sagrera amb un espurna que arribava del Renaixement. Més d´una vegada varen caure trossos de les seves ales enmig de la plaça. Els feia un sermó, però tanmateix hi tornaven.
I ens conta que un dia en què a la façana de la Llonja hi havia una bastida per a la restauració va poder pujar-hi i acostar-se a l´àngel. Li va tocar els cabells, ens diu, les ales, la cara... I el va besar. Es va treure el casc i va besar l´àngel, "la més bella estàtua gòtica de la ciutat". El va besar a la boca. No ens havia dit que l´amor a una ciutat és un amor secret?
El primer bes a la boca de l´àngel... Te´n recordes de la darrera cosa que no has feta?, li diu l´amic filòsof. Això som: les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les que no hem pogut fer. Però quan has besat un àngel -i aquest seria l´únic retret que li faria-, no pots dir que la vida hagi estat anodina i misèrrima.
