No podem mirar, com fan alguns, l´interès ni la qualitat d´un concert pel nombre de músics que figuren en la interpretació. No perquè hi hagi molts participants sobre l´escenari la proposta tendrà més valor. I a l´inrevés, no perquè siguin pocs els intèrprets el concert serà menys bo.
Anit es presenten a Palma, i a la mateixa hora, dues propostes, la qualitat de les quals es pressuposa gran, una d´elles amb una formació nombrosa de músics i l´altre de amb un intèrpret sol. Ens referim a les obres Carmina Burana i les Suites per a violoncel sol de Bach. Totes dues mereixen, a priori, un comentari, totes dues tenen valor per sí mateixes, pel que són, per la seva qualitat i interès; en cap cas pel nombre de persones implicades en la seva execució.
´Carmina Burana´ (Auditòrium, 21h) és la partitura més famosa del seu autor, Carl Orff, un músic que a més de conrear la composició posà les bases a un nou estil dins la pedagogia musical.
Basant-se en textos medievals, en els quals es parla de com viure millor, de la bona vida, vaja, Orff construeix una cantata espectacular, amb moments absolutament inspirats. Amb una massa coral extensa, solistes vocals, percussió i/o orquestra simfònica, Carmina Burana ha esdevingut un referent de la música del segle XX (s´estrenà el 1937). Molts fragments de l´obra, (O Fortuna!, per exemple) són molt populars i han estat utilitzats repetidament a pel·lícules, sèries i anuncis de televisió.
Els Cors Estatals Russos seran els encarregats d´oferir-la un cop més avui vespre.
Les ´Suites´ per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach (Sala Dante, 21h) són les partitures més importants mai escrites per aquest instrument de les quatre cordes. Amb una mateixa estructura formal cada una d´elles i tot just després d´un Preludi, Bach escriu un compendi de danses molt pròpies del Barroc com l´Allemanda, la Giga, o la Sarabanda, de forma única i irrepetible.
Bach fa cantar el violoncel com mai cap compositor ho ha fet. Les sis Suites del Mestre, oblidades durant el Romanticisme i que redescobrí Pau Casals en el segle XX, són peces úniques, sens dubte un dels corpus musicals més rics de tots els escrits per a un sol instrumentista.
Pràcticament tots els grans noms lligats al violoncel han volgut incorporar al seu repertori aquestes sis joies. Amparo Lacruz també, i avui, ho demostrarà, interpretant-ne tres en una mateixa sessió (la primera, la segona i la sisena).
