Els dictadors no demanen perdó. Ni en demanen ells ni en demanen els seus sequaços. Aquest dies passats morí en una presó, prop de Buenos Aires, Jorge Rafael Videla, cap de la dictadura militar que s´instaurà a Argentina l´any 1976, que perdurà fins l´any 1983, i que exercí una repressió duríssima, salvatge, sobre la gent suspecte d´esquerranisme i contra els militants dels partits progressistes. Com tantes altres dictadures se serví del segrest i de la tortura, de la desaparició de molts homes i dones compromesos amb la lluita per les llibertats democràtiques i de la persecució amb la intenció d´implantar el terror: aniquilà les persones, exterminà aquells que no pensaven segons havia determinat el nou ordre, possibilità el robatori d´infants, la delació... Els cadàvers podien trobar-se pels carrers, rere un cap de cantó, vora un camí, enterrats en fosses improvisades rere els cementiris, cremats i destruïts, llançats al mar. Però no hi havia morts, només eren desapareguts. Obrers, estudiants, intel·lectuals, persones conegudes per la seva militància política. Els segrestaven de nit als domicilis particulars. Potser, de matinada... Què volen, aquesta gent, que arriben de matinada? De matinada han trucat... La cançó de Maria del Mar Bonet continua vigent. Tenien cura que no quedàs cap prova de l´execució. Molts d´aquells desapareguts havien estat llançats al mar des d´un avió: vuelos de la muerte, en digueren, d´altres foren afusellats, saquejats els seus bens, més de quatre-cents fills d´embarassades obligades a parir a les presons abans de matar-les desaparegueren i foren adoptats per famílies addictes al règim. Era la guerra contra la subversió.
Era dia 24 de març de 1976. Una junta de militars -Videla, Massera, Agosti-, es varen fer amb el poder. Les Forces Armades s´apoderaren de l´Estat i posaren en pràctica un procés d´extermini que havien planificat amb esment. Tingueren els suports que esperaven del poder econòmic i financer, de gran part de la jerarquia catòlica que beneí la repressió, la santificà i va permetre que fos qualificada de "creuada". No crec que arribassin a passejar Videla sota pal·li, ni que arribassin a posar el país sota el mantell de Mariasatíssima. Tingueren l´adhesió d´importants sectors socials i l´Església procurà treure´n beneficis substanciosos. No crec que fossin beneficis espirituals.
Han passat trenta anys i la mort a la presó d´un dels principals responsables d´aquella misèria diu moltes coses a favor d´un país que no ha permès que tants d´assassinats i tanta massacre -terrorisme d´estat, tanmateix- restassin en l´oblit. I això és justament allò que dignifica una societat que no ha volgut enterrar la història. No els ha estat fàcil. No era fàcil obtenir la informació -els criminals de guerra procuren obcurir els vestigis dels seus crims-, saber la veritat, escatir el que havia passat, qui donava les ordres, qui les duia a terme, qui girava el cap a una altra banda i no ho veia. La primera passa: refusar l´oblit.
Aquests dies, en ocasió de la mort del dictador, la premsa ha subratllat que, tot i que tingué moltes oportunitats de fer-ho, mai no va tenir el coratge ni la decència de demanar perdó. Però els dictadors no demanen perdó. Franco, Pinochet, Stalin, Mussolini, Muammar Al-Qaddafi..., no en demanaren, convençuts que varen fer un bé al seu país en eliminar els propis adversaris polítics. I asseguren que només varen complir amb el seu deure. Per als dictadors l´extermini és un deure.
