Dijous passat, catorze de febrer, vaig parlar amb el meu amic l´ase ronyós durant tot el matí. Parlàrem de l´amor i dels infortunis que sovint se´n deriven. No de l´amor al país, a les paraules, al paisatge. De l´amor amorós. D´aquell amor que només es pot contar per mitjà de la literatura i que aspira sempre al mateix final. De què va la teva propera novel·la? Em preguntava fa molts d´anys el poeta Jaume Pomar. Cada vegada la resposta era la mateixa: serà una història d´amor. Fins al punt que, passat el temps, quan ens tornàvem a trobar, ja no em demanava per la novel·la. Em deia: com està d´avançada la teva actual història d´amor? Dijous passat, en un redós del campus universitari, el meu amic insistí a dir-me que, curiosament, en parlar d´amor acudim més aviat als poetes i als narradors que no als filòsofs. Ens interessen les històries d´amor més que les teories sobre l´amor. Possiblement -ho he escrit en alguna altra ocasió-, ens enamoram perquè algú ens ha contat històries d´amor. Històries d´aquell temps en què la gent es creia que s´enamorava per sempre. Però l´amor pot resistir la prova del temps?
La literatura persisteix en dir que l´amor etern és una catàstrofe. Però la literatura és una conseqüència de la pulsió amorosa, sovint insatisfeta. Segurament l´amor no resisteix la prova del temps. El meu amic diu: aconseguir esser el somni d´un altre, el somni d´aquell o d´aquella per qui sents atracció, és un art. Sortir d´aquell somni és una obra d´art. Però no tothom és un artista. No tothom posseeix la dosi de glamour suficient. Vaig conèixer un professor de la Universitat que tenia un sistema eficaç de comprovar el volum de glamour que contenia a la sang. Qui diu glamour podria dir sexy. La paraula va posar-se de moda els anys setanta del segle passat. Llavors el professor volia saber quins dies tenia més sexy. Es dirigia a les portes automàtiques d´uns grans magatzems, a aquelles portes de vidre que només que percebin que t´hi aproximes, s´obrin de sobte de forma mecànica. El dia que tenia el glamour pujat -ni que fos el colesterol o la glucosa- podia observar que, tot i que encara faltaven un grapat de passes per arribar, les portes s´obrien a una velocitat estrepitosa. Llavors passava satisfet, ni que fos un galant de cinema, el rei del mambo. De manera contrària, el dia que tenia baix el glamour, les portes s´obrien amb extremada lentitud. Com si els costàs obrir-se del tot, ranquejaven pausades. I havien de fer esforços, les portes, per acabar d´obrir-se. El professor sabia que aquest dia, per molt que s´hi esforçàs, no seria capaç de lligar. En canvi quan les portes s´obrien de pressa, tot eren possibilitats a davant seu. Era com si d´aquell cosset es desprengués un hàlit de misteri, un ardor desenfrenat.
També tractàrem de conceptualitzar la paraula glamour. Què és i en què consisteix? Potser és un enigma. Es podria pensar que té alguna cosa a veure amb la capacitat de seduir un altre. Si volguéssim aplicar-ho a la roba interior, per exemple, podríem dir que la peça més glamourosa seria aquella que amb uns pocs centímetres quadrats desvetlla una gran passió. Succeeix com en l´art minimalista. Amb el mínim s´aconsegueix el màxim.
He sentit contar que per a les rates dels camps d´extermini nazis res no hi havia tan sexy com l´olor de la grassa humana que sorgia dels forns crematoris. Aquella olor encenia el desig de les rates i les empenyia a reproduir-se i a multiplicar-se de manera frenètica. Tanmateix, tot succeeix en vistes a la perpetuació de les espècies.
