El meu amic, l´ase ronyós i savi, s´ha entossudit de fer una excursió a l´illa de Cabrera. Per molt que l´he insistit no hi ha manera de treure-l´hi del cap. Li he dit que hauríem d´esperar el bon temps, quan el transport marítim que uneix l´illa petita amb la Colònia es restableixi. Per Pasqua Florida. I la resposta és que encara no som a Nadal, que no vol esperar tant de temps. Diu que li agradaria enregistrar un vídeo didàctic sobre els fons submarins. Li he dit que ja n´hi ha un, que no és necessari, que les escoles poden passar sense aquest material. El meu amic diu que segons els ulls que miren rere la càmera les coses es veuen de manera diferent. Que, potser, els al·lots de les nostres escoles s´alegrarien de veure els paisatges submarins de Cabrera: les posidònies, els roquissars abruptes, les coves, la fauna submarina, els coralls, a través dels seus ulls. Encara que siguin els ulls d´un ase.
I ha insistit que no hi ha cap criatura capaç de veure els àngels com les someres i els ases. Allò que no és revelat a la visió dels homes, ho és als ulls dels ases. I per mitjà de la veu d´un ase el gran profeta Balaam va conèixer quina era la voluntat divina. Va veure l´àngel enmig del camí, l´espasa entre les mans i s´agenollà. Giordano Bruno -tot i que ja sabeu com va acabar- en va fer l´elogi. I s´ocupà de restituir-li la dignitat sovint trepitjada per aquells que voldrien reduir l´ase a un simple animal de càrrega. Sabem que no ho és, i que el seu bram sovint és l´única veu intel·ligent que se sent en tota l´amplària del nostre campus universitari.
No sé si, en aquesta història bíblica i alhora surrealista, el president de la nostra Comunitat representaria el paper de l´àngel, l´espasa entre les mans, al qual només són capaços de veure els ulls d´un ase. Ja sé que el president no és un angelet. Però no he parlat d´angelets. El meu amic no desisteix d´anar a l´illa de Cabrera i, a l´hora d´insistir, us assegur que hi posa tota la pressió de què és capaç. Li dic que hem d´esperar. Ahir, de bon matí, just començaven a veure-hi, vaig acudir a cercar-lo amb el cotxe. M´esperava. El vaig fer seure al seient de davant, just al meu costat, i partírem cap a les platges de ses Covetes. Ens instal·làrem molt a prop dels bucs de les cases construïts il·legalment que la justícia tot just ha fet enderrocar. Per la ràdio diuen que ara no saben qui ha de pagar la feina d´esbucar-los. Ens asseguérem en unes pedres i, perquè el dia era clar -un d´aquests dies transparents de tardor- poguérem contemplar ben davant nosaltres el perfil de l´illa, allargassada sobre el mar, quasi a un tir de pedra del nostre punt de mira.
Al meu amic li va caure una llàgrima. Tan a prop i alhora tan distant, l´illa petita. Quan un ase plora no és cosa de fer-se el despitat. Li va caure una llàgrima de l´ull esquerre, que vingué a parar sobre les pedres de la ribera. Una ona la se´n va endur, mar enllà. Però què significa que una llàgrima vagi a caure en la immensitat del mar? No saben fins a quin extrem el nostre mar és fet de moltes llàgrimes. Un mar de plor inútil rodeja aquesta terra. Podria escriure´s una història del plor. Des de la nostra talaia hem pogut veure, retallades entre la mar i el cel, les petites serralades de l´illa, el puig de na Picamosques, el penyal Blanc... Cabrera és un paradís natural. Quasi diria que s´aproxima a la idea que tenen els musulmans del paradís. Al paradís hi haurà senyores exuberants amb els pits turgents, i dinars de llagosta amarada amb xampany.
