El viatge a Suïssa del president de la Comunitat, al qual acompanyaven el conseller d´Educació i la mitja dotzena de persones que constituïen el seu sèquit, m´ha obligat a rellegir una de les obres fonamentals de la Pedagogia moderna. Han dit que hi anaven amb l´objectiu d´observar i conèixer el funcionament de les escoles d´aquell país del centre d´Europa. I, posats a estudiar les bases que informen el seu sistema educatiu, és forçat acudir a l´obra de Johann H. Pestalozzi, en especial al més conegut dels seus llibres: Com Gertrudis educa els seus fills, del qual, si us ve de gust llegir-lo, trobareu una traducció al català publicada per EUMO fa vint-i-cinc anys.
Us puc assegurar que no me´n sé avenir. Vaig llegir la notícia del viatge i, així de sobte, se´m va acudir sense fer-ne comptes agafar el llibre de la biblioteca, ficar-lo a la motxilla i partir al campus universitari, saberós que, no gaire lluny, trobaria enmig del camp verd el meu amic l´ase ronyós i savi.
Amb la verdor exultant de la primavera –encara que els nostres verds no són els mateixos verds que l´ambaixada illenca haurà trobat a les muntanyes suïsses–, hem llegit el llibre, tombats sobre l´herbei: catorze cartes que l´autor dirigeix a un amic i a través de les quals posa les bases del que havia d´esser el seu projecte. Especialment a l´escola d´Yverdon, la petita ciutat de la ribera occidental del llac Neuchâtel, on aplicà el seu mètode que, finalment, arribaria a estendre´s arreu del món. Publicat aquell llibre l´any 1801, aviat fou conegut a tota Europa i diuen les cròniques que tingué un èxit insòlit.
Pestalozzi havia nascut a la ciutat de Zurich l´any 1746. Podem afirmar, per tant, que va beure a les fonts de la Il·lustració, que l´obra de Jean J. Rousseau és a la base de les seves inquietuds educatives. Diuen que fou un al·lot malcriat i desobedient. I és probable que de la malcriadesa en tragués els principis del seu disseny. Aquells que teniu la responsabilitat d´orientar l´educació no faceu –ve a dir-nos– un embolic de lleis, de normes, de disposicions, de preceptes, de reglaments. Tot això només condueix al fracàs i embulla la troca. Forçosament ha d´esser malcriat un al·lot l´educació del qual depèn de les elucubracions pedagògiques de l´última majoria absoluta. Gertrudis vol que els seus fills aprenguin a pensar. I sap que la formació és qualque cosa més que acumular coneixements. També sap que en la tradició dels pobles podràs trobar el model. Llavors ves-te´n a trescar món. Si l´àguila del poema de Costa i Llobera alça el vol i xucla la mel de totes les flors que troba pel camí és per tornar cap al seu niu més àguila.
No sabria dir si del viatge a Suïssa han tornat transformats en àguiles o, qui sap…?
Només una llei, només un model –diu Gertrudis–, ha de regir el sistema educatiu d´un poble: aquella llei capaç de procurar l´harmonia amb la naturalesa. Perquè és convenient que siguin les capacitats naturals de l´individu allò que regeixi la intervenció educativa. Però, també, l´harmonia amb la naturalesa exterior a nosaltres, l´ecosistema del qual formam part: els paisatges tan malmenats del nostre país.
Hem acabat la lectura del llibre. El meu amic ha tancat els ulls. Llavors ha dit:
-Per televisió vaig sentir el conseller. Deia que els aprenentatges que els expedicionaris han fet a Suïssa són impagables. No és difícil de creure. Com també és impagable tot el que nosaltres hem après del seu viatge.
