Els bulevards del cor

El pèl fou sempre, ho és encara, un misteri. "Allà on hi ha pèl, hi ha alegria", diu l´antiga saviesa del poble. "Estira més un pèl de foradell que una corda de vaixell". El pèl fou, encara que hi ha homes que es depilen amb cera, un signe de masculinitat. Em referesc al pèl arcaic, com per exemple el de sant Joan Pelós. Potser per això, quan era obligatori el servei militar, t´amenaçaven sempre que et cauria el pèl. Si no portaves amb prou diligència el mosquetó i les sabates lluents, posem per cas, podien enviar-te al barber perquè et tallàs els cabells a zero.

El pèl de les dones és una altra cosa. Els integrismes religiosos tendeixen a amagar-lo: un vel al cap, un burka… Però no és convenient que el cos de la dona sigui pelut, tot i que, a vegades, pot ser una gràcia del cel. Hi ha hagut reines, deesses i santes peludes. Santa Maria Egipcíaca es retirà al desert com els anacoretas i li sortí pèl arreu del cos. Conten que una princesa portuguesa a la qual el pare volia casar amb el rei de Sicília en contra de la seva voluntat demanà al cel que li sortís barba per tota la cara. Així succeí i el rei que la pretenia se´n va desentendre. El papa de Roma, davant aquest miracle, la proclamà santa; però amb el temps, perquè no en féu d´altres, la descanonitzaren.

He vist a la Cinémathèque Française una exposició sobre els cabells de les dones al cinema. Brune / Blonde és un recorregut històric per la geografia del pèl, a través dels gestos i la sensualitat del pèl. De com el pèl contribueix a crear la ficció. I de quina manera els cabells defineixen l´estètica, la política i la sexualitat de cada època. El cine ha fet que els cabells femenins esdevinguin un motiu esencial de la seva mitologia. Els grans cineastas dels cabells: Buñuel, Fasbinder, Hitchcock, Antonioni, Bergman, Godard, Linch… La cabellera de Catherine Deneuve, falsament rossa, suggereix la nuesa de la dona elegant, bella, gèlida. Pens ara en Belle de jour de Luís Buñuel. Pens en la femme fatale, que encarnà admirablement Marlene Dietrich, en la nina eròtica que semblava Marilyn Monroe, amb la fredor elegant de les dones que protagonitzaren les pel·lícules de Hitchcock: Kim Novak, Grace Nelly… El caire misteriós de la dona –afirmava Hitchcock- ha d´esser ros, subtilment nòrdic. Però, més que en el color dirigia el seu fetitxisme sobre la forma. Pens en el moviment dels cabells de Rita Hayworth a Gilda, en una de les escenes més eròtiques de la història del cinema: canta, balla, es despulla d´un guant i el fa voltar glamurosament.

Hi ha una fotografia de Philippe Halsman de 1959: apareix Marilyn. Halsman li havia dit que saltàs, ella ho féu. La sensualitat és desbordant. Hi ha una certa coincidencia amb les pintures que representen l´Assumpció de la Marededéu. Marilyn, entre Venus i Maria Santísima.

Però la intenció d´aquells que imaginaren l´exposició és mostrar els efectes dels moviments dels cabells a l´interior d´una pel·lícula: els pentinats moldejats pèr la laca de Brigitte Bardot, els cabells retallats de Louise Brooks, les metxes ondulants de Verónica Lake defineixen els seus temps respectius: els cabells curts dels anys vint, els cabells platinats dels anys trenta… L´exposició mostra els lligams secrets entre el cinema, la pintura, la fotografia, la història, la mitologia… Potser totes les dones de Paul Delvaux són la mateixa: quasi immòbils, però s´escapen d´un somni i regnen, tanmateix, sobre els bulevards del cor.