Dies passats, en fer-se pública la notícia que un polític del País Valencià, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació, el senyor Alfonso Rus, la veu del qual apareixia en un enregistrament magnetofònic mentre comptava els diners que presumptament havia cobrat i que procedien de comissions derivades dels seus càrrecs, la qual cosa ell ha negat de manera rotunda, aparegué a la pantalla de la televisió un indignat i va dir: "No hi ha dret, ens ha tocat viure en una cleptocràcia". Aquell indignat va posar irritació, i cabreig, i enuig al seu crit. Ho va dir amb força, quasi a crits: Ens ha tocat viure en una cleptocràcia. I així com una democràcia és el govern del poble per mitjà dels seus representants, si es tracta d'una democràcia representativa, una cleptocràcia és el poder i la força dels lladres. Si el govern estàs en mans d'una quadrilla de lladres, llavors diríem que vivim en una cleptocràcia. Que els déus no ho vulguin!
Sembla que es tracta d'una paraula nova, de creació recent, despectiva cap als governants. Una paraula nova d'arrels antigues. Llegesc unes declaracions de Julio Anguita: "Ens domina la cleptocràcia, que significa el govern dels lladres". No pot esser més clar. Ho dóna per fet. Es tracta, doncs, de la corrupció institucionalitzada, de l'economia subordinada als interessos de la classe extractiva. Accions delictives en les quals una part significativa del poder polític hi és implicada.
Aquests dies, immersos en les eufòriques al·lucinacions de la campanya electoral, hem de suportar com els nostres futurs governants es desqualifiquen i s'insulten de la manera més vulgar que troben. Més que l'exposició i defensa dels programes de govern que, probablement, en cas que guanyin les eleccions, no aplicaran, es dediquen a insultar-se i es diuen gentussa uns als altres i es diuen lladres... És clar que n'hi ha, de lladres que són a la política, i que hi són pel que poden desferrar de la caixa pública. I potser és cert que ens domina la cleptocràcia. Ara és l'hora, doncs, d'estar alerta.
Fa molts d'anys, tinguérem una dona que ens ajudava a fer les feines de casa que tenia la dèria de "robar-nos" els exemplars que arribaven de les meves novel·les. No sé si d'això se'n pot dir robar. Nosaltres no ens en sabíem avenir. Quan el correu ens portava els exemplars que corresponien a l'autor, ella agafava de la capsa sis o set exemplars sense dir res i se'ls enduia. Ens podríem preguntar: A on se'ls enduia? Curiosament, els repartia a les altres cases on anava a fer feina. Els deia que, com que en teníem molts, li encarregàvem que els repartís a qui no en tenia. Llavors prenia d'aquelles cases els pots de confitura que tenien en abundància i, després, ens els duia a nosaltres. Ens deia que a aquells els sobrava la confitura, de la mateixa manera que a nosaltres, segons ella pensava, ens sobraven els llibres. Menjàrem confitura de moltes i diverses procedències de gusts diferents, unes més carregades de dolç, d'altres més àcides. I n'hi havia de pruna, d'albercoc, de taronges agres, de melicotó, de maduixa... Ara no puc dir si eren millors les confitures que les novel·les. I pens que potser la comparació és injusta, però estic convençut que hi sortíem guanyant. De tot d'una pensàvem que, mentre durava el tragí, aquella dona hauria llegit algun fragment de la novel·la i, en més d'una ocasió vaig estar temptat de preguntar-li el seu parer, li hauria demanat que exercís de crítica i em digués què li havia semblat. Quin valor donava a aquelles proses. No ho vaig fer. Un dia vaig descobrir que no sabia llegir, que, quan tenia l'edat d'anar a escola, no havia tingut temps d'anar-hi, que havia hagut de posar-se a treballar, però també vaig comprendre que, tot i que no sabia llegir, estimava la literatura. Potser per això, perquè l'estimava, la distribuïa.
Naturalment, no ens hauríem atrevits a qualificar-la de cleptòmana, aquella dona. Però ara no sé si seria més legítim dir-ne cleptowoman. Li agradava aquell tragí de novel·les i pots de confitura. De cap de les maneres m'atreviria a comparar-la, aquella dona, amb el senyor Rodrigo Rato o amb el senyor Bàrcenas. Seria tan injusta, la comparació... Ella només era una robadora de novel·les i confitura.
