Començar l'article amb una premissa: el futbol no és una ciència lògica. Afortunadament. Però essent sincers, cada vegada més té més de planificació empresarial i menys de romanticisme. "Ergo", el club o formació esportiva que no afronti la seva singladura amb una mínima organització, professionalització i cohesió entre alts directius és bàsicament carn de descens.
01
Creure que es pot encarar la Primera quasi amb els mateixos jugadors de Segona. Sol ser un dels errors clàssics. Ahir, avui i demà. Les propietats voldran estalviar, no faran cas dels moltes vegades assenyats consells de l'entrenador: "hem de fitxar un defensa, un centrecampista i un davanter de Primera, amb experiència, col·locació i gol". Això són diners...
02
Reinversió de la propietat. Es pot entendre que després d'anys de perdre diners per divisions inferiors, els accionistes vulguin rescabalar l'invertit amb els sucosos drets de televisió a principis de temporada. Però si es deixa la caixa massa buida - és un clàssic dels accionistes majoritaris dels que acaben d'ascendir - no hi ha diners per fitxar jugadors solvents.
03
Improvisació. Fitxatges no desitjats. La descoordinació entre gerència/propietat i cos tècnic no és patrimoni dels equips novells a la categoria. Com el bon afeccionat sap, molts 'grans' han estat darrerament més notícia pels fitxatges "presidencials" que no pas volguts per raons tècniques. Sobretot quan avança la pretemporada i es comprova que no hi ha nivell. Moment en que es sol cometre un error: anar amb presses.
04
Directiva inexperta. Els tractes que poden arribar a fer segons quins experts intermediaris amb presidents novells són dignes d'estudi. L'estiu és aquell moment on es promet un Romário africà, un Sergio Carlos asiàtic ("si se li donen minuts", comentari recurrent) o un "vuit" argentí que no es comparable amb Bernd Schuster: segons el seu representant, seria un insult. Després la realitat demostra que els tres citats varen ser, senzillament, irrepetibles en les seves demarcacions.
05
Forma física: és molt diferent l'exigència que es demana a les categories inferiors del futbol nacional que a la màxima categoria. Tornem als nouvinguts: es nota molt a quins jugadors els pot anar ample l'ascens i a qui no en aquest aspecte. Molta natació, rem, peses, caminar per la sorra i córrer en tandes llargues. Això, fer-ho en vacances, costa. Després ens trobem els problemes.
06
Disseny de pretemporada. Mirant les pretemporades dels equips que van cuers en l'actualitat i els qui no es pot endevinar que el full de ruta post-vacacional no pot estar dissenyat amb partits contra Terceres. Un o dos, potser. Però no el 50% de l'avant-lliga.
07
Poc cas a la pedrera. A vegades la solució és a casa. I no se sap. Els clubs que solen estar regits per gent de futbol solen cuidar els joves. Els directius amb mentalitat de fons d'inversió, no tant. Per aquest motiu, les "fugues de cervells" a Europa els darrers anys d'autèntics prodigis de la pilota.
08
Professionalitat en la gestió. Un Primera té unes necessitats molt més grans - i costoses - que un Segona A o B. Ja no diguem un Tercera. S'ha d'establir una logística molt diferent, amb un equip multidisciplinar. El problema ve
(o sol venir) quan la propietat confia la gestió del dia a dia en algú que d'economia en sap molt i en canvi de futbol no en sap tant. Aquí solen venir els problemes. Bé sigui en equips grans o en petits.
09
L'entorn: toc d'atenció important al món que rodeja el club. No és el mateix lluitar contra el Mirandés que contra el Sevilla. Això els 'bloggers', articulistes, periodistes, anunciants... també se n'haurien de fer una idea. Ni l'esforç ni l'impacte es pot adequar. I si l'equip fa un esforç per estar a l'alçada... per què no l'entorn? Davallant al cas concret del Mallorca SAE, Déu n'hi do amb la nul·la adaptació de segons qui.
En definitiva, una de les claus per sobreviure a la màxima categoria és com es pot arribar a involucrar financerament una propietat en la gestió del club esportiu. Bé sigui de futbol, bàsquet o waterpolo. Com a tall d'exemple, els posaré el Joventut de Badalona. Històric club de bàsquet. L'any passat va estar a punt de desaparèixer. Gràcies a la família Grífols avui en dia torna a ser un dels grans d'Europa. Com? Els qui en saben de "basketball", gestionen l'àrea esportiva. Els executius de la companyia catalana es limiten a vigilar els comptes i a vendre els productes de 'merchandising' per tot el món.
Potser algú n'hauria de prendre nota...
