Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Costumari popular | Dels dotze mesos que hi ha, el setembre és el més malsà

El camp agafa el color castany, i els arbres de fulla caduca comencen a perdre les fulles.

El camp agafa el color castany, i els arbres de fulla caduca comencen a perdre les fulles. B. Ramon

L’Exaltació de la Santa Creu (14)

Aquest dia l’Església celebra litúrgicament l’exaltació de la Santa Creu de Crist, o la Vera Creu. Aquesta festa va ser establerta per commemorar la recuperació, per part de l’emperador Heracli, d’un bocí de la Creu de Crist del qual s’havia apoderat l’emperador persa Cosroes. Aquesta festivitat és coneguda popularment com «Santa Creu de Setembre» per diferenciar-la de la «Santa Creu de Maig», dia 3 de maig.

Arbre de la creu

El cristianisme transfigura l’arbre còsmic en la creu redemptora, posada al cim del Calvari, centre del món, que puja de la Terra al Cel i abraça tot l’univers. El seu fruit és el cos mort de Jesús. «Vet aquí l’arbre de la creu, on fou suspès el salvador del món», canta la litúrgia del Divendres Sant en l’adoració de la creu. I un altre himne: «Arbre dolç que amb dolços claus, càrrega dolça sosté». Es mostra la creu com «l’arbre nou», rèplica de l’Arbre del Paradís, motiu del pecat original. Aquesta creu redemptora és fruit de quatre arbres: xiprer, olivera, palmera i cedre, trasplantats al Sinaí -o al Tabor- per Moisès, on cresqueren durant mil anys, fins que David els replantà a Jerusalem (de l’evangeli apòcrif Apocalipsi de Moisès). La creença que la fusta de la Vera Creu ressuscita els morts, pel fet d’estar feta de l’Arbre de la vida, plantat al cor del Paradís, va dur santa Elena, mare de l’emperador Constantí, a cercar-la pertot fins a trobar-la.

Mare de Déu dels Dolors (15)

Aquesta advocació mariana prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cos del Fill a la falda, participant íntimament en la passió. La iconografia la imagina endolada, amb un llarg mantell, el cor al descobert amb set espasetes clavades -els set dolors-, segons la profecia de Simeó en la infantesa de Jesús: «A tu mateixa, una espasa et travessarà l’ànima» (Lc 2, 35). A la primavera entorn de la Passió de Jesús, la litúrgia cristiana commemora els Set Dolors de la Mare de Déu i, al segle XVII, l’orde dels Servites estengué a tota l’Església la celebració, a mitjan setembre, dels Set Dolors Gloriosos. L’any 1814 fou incorporada al calendari romà.

Entra el creixent (13)

I som a les portes de la tardor. El camp ja ha agafat el color castany, i els arbres de fulla caduca comencen a perdre les fulles; és un paisatge melancòlic, gairebé suau, propici a les baixades d’humor i a la nostàlgia. A les terres de secà convé llaurar i preparar el guaret. Abans es treien els fems i es deixaven a caramulls enmig del sementer per més tard escampar-los. Ja es pot començar la sembra de la civada, ordi i faves primerenques. Podeu sembrar farratge, favó, alfals i xítxeros primerencs, i trasplantar lletugues i carxofes. Si sembrau julivert el dia de les Llagues de sant Francesc (17) no espigarà el primer any. 

Les campanes

Formen part de la vida col·lectiva dels pobles. Hi ha moltes expressions que hi fan referència: «Fer una volta de campana» (una cucavela), «Donar una campanada» (una gran sorpresa, escandalitzar), «Anar a toc de campana», «Esser campana de mal so» (una persona dolenta, escampar males notícies), «Esser callat com les campanes» (irònicament, molt xerrador), «Esser una campana esquerdada» (esser malparlat, brut, difamador), «Arribar en tocar sanctus» (arribar tard), «Fer-ne a l’alçada d’un campanar» (fer moltes malifetes i extravagàncies), «Ja està fet Sineu, amb so campanar enmig» (es diu d’una cosa que s’ha fet o esdevingut de forma poc acceptable), «Tots duim una campana damunt el cap» (tots demostram amb les obres el nostre caràcter), «Cada campanada fa el seu so» (diversitat de parers), «No es pot repicar i anar a la processó» (no es poden tenir al mateix temps tots els avantatges, ni fer simultàniament dues coses incompatibles). En referència en aquesta darrera expressió, una cançó popular significa el mateix: «Estimat meu dues eines/ són males de manejar;/ dues en vols festejar/ i amb una te veus amb feines».

Sabíeu que...?

  • Avui és el Dia de l’ONU per la cooperació Nord-Sud. Dilluns (13) comença la Setmana Europea contra el càncer de pulmó. Dimecres (15) és el Dia Internacional de la democràcia. Dijous (16) és el Dia Internacional de la Protecció de la capa d’ozó.
  • L’Infern és el lloc destinat al càstig etern dels condemnats. Hi ha moltes expressions i refranys sobre l’infern: «Fer passar les penes de l’infern» (martiritzar i donar mala vida), «Al cel no em volen i a l’infern em preguen» (quan una mateixa persona obté mala acollida a un lloc i bona rebuda a un altre), «L’infern és ple de desagraïts», «De bones intencions, l’infern n’està ple», «L’infern no s’ha d’omplir de palla» (es diu per justificar irònicament l’existència de gent dolenta), «Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos», «De pecats d’ignorància, l’infern en té ganància», «Els confiats van a l’infern», «Casa sense pa, infern segur», «Té una llengua infernal», «Més pot Déu que tots els dimonis de l’infern», «Passar una vida d’infern». «A l’infern no cremen tant/ es pobres com es senyors!/ Missers i procuradors/ aquests són es de davant».
  • Dos tassons d’aigua calenta en dejú van molt bé per anar de ventre. Quan un nin estava empiocat, les padrines deien que potser tenia un racó brut. Es referien als budells que, per anar bé, s’han d’evacuar amb regularitat.
  • Mossèn Pere Orpí va recollir tots els sons en un llibre extraordinari: «Sons de Mallorca: instruments tradicionals, música, senyals i cultura de l’oci» (Documenta Balear, 2009) amb un DVD on es veu la representació dels sons (enregistrats pel músic Antoni Nicolau), dibuixos de Josep Cortès Servera i pròleg de Jaume Ayats. Paga la pena consultar-lo!
  • «L’economia com a essència de la vida és una malaltia mortal, perquè un creixement infinit no harmonitza amb un món finit» (Enrich Fromm).
  • «No hi ha res que s’oblidi més a poc a poc que una ofensa, i res més ràpid que un favor» (Martí Luter, s. XVI).

Compartir el artículo

stats