Costumari popular | La monja l'encén...

Segons la llegenda, era una al·lota molt guapa. Tot i la seva gran virtut, males llengües la varen calumniar dient que es lliurava a la vida llicenciosa. Per demostrar la injustícia de l’ofensa, l’al·lota va passar-se set anys dreta davant una església; de nit i de dia, tant si feia sol com si plovia, la santa no es va moure d’allà ni un sol moment. Transcorregut aquest temps, per tal d’evitar que li passàs novament una cosa semblant, santa Marina es va vestir d’home i es va fer monjo al convent de la Mercè, on va viure molts d’anys amb el nom de Marí. Quan va morir, un àngel va revelar la seva vertadera condició al prior del convent, el qual va manar conservar el seu cos com a exemple de dedicació al Senyor i de renúncia a si mateix. La llegenda i la història es confonen en parlar de santa Marina. A Palma hi té un carrer dedicat (una travessia de Jaume III).

Santa Margalida (20)

Ja sabeu que avui la santa l’encén. Es tracta de santa Margalida d’Antioquia, que visqué al s. IV. Fou verge i màrtir i era protectora dels pagesos, de les dones embarassades, dels educadors i dels soldats; però també era invocada pels moribunds i contra les tempestes. Se la representa com una al·lota pastora; els seus atributs personals són: el dragó que li va aparèixer després de la tortura, quan van demanar a Déu que li deixàs veure el seu enemic, i la creu amb què el va fer fugir. Les notícies que en tenim procedeixen de llegendes de l’Edat Mitjana. El papa Gelasi (s. V) considerà apòcrifa la seva llegenda, però va reaparèixer en el s. IX en el Martirologi de Rabano Mauro i en la Llegenda Daurada.

La canícula

És el període de quatre a sis setmanes que va des de finals de juliol fins a finals d’agost, durant el qual sol fer molta calor. «La canícula, la monja la du i el frare se l’endu» (sant Bernat). Segons la llegenda avui apareix al cel un lleó fet d’estels que encalça el Sol per tal de devorar-lo. Aquest, per defensar-se’n, redobla l’ardència dels seus rajos. La canícula és un temps apropiat per fer pronòstics i profecies, anomenats «calents» per diferenciar-los dels que es fan pels Reis i la Conversió de Sant Pau.

Creences sobre aquest temps

Els pastors deien que era el millor temps per tallar les canyes destinades a fer flabiols, perquè sonaven més dolçament i feien més bona música. És un temps de tenir les cases obertes per mor de la calor, i per tal d’evitar la visita dels lladres i malfactors, s’untava el llindar de la porta amb un ungüent fet amb fel de moix negre, greix de pollastre blanc i sang de mussol. També era un bon moment per descobrir tresors amagats i mines d’or i de plata a partir d’una sèrie de pràctiques rituals.

Santa Magdalena (22)

Santa Maria Magdalena fou la dona pecadora que va demanar perdó a Jesús i fou el primer testimoni de la seva Resurrecció, fet aquest mai no acceptat pels fidels que no podien consentir que Jesús la veiés primer a ella que no a la seva mare, i per això es va «inventar» la processó de l’Encontre. Fou venerada com a model de penitència; el seu culte es va difondre a Europa des de Provença, on es creu que va morir. Hi ha identificades dues figures de Magdalena: la que va untar els peus de Jesús amb perfum, a casa de Simó el fariseu, i la germana de Llàtzer i Marta de Betània; per això està present en els Evangelis en diferents episodis.

Creences al seu voltant

Els Evangelis la presenten com una fidel servidora de Jesús, a qui unta els peus amb ungüent balsàmic i els hi eixuga amb els seus cabells llargs. Per això la van triar com a patrona els apotecaris, els perfumistes, els herbolaris, els barbers i les perruqueres. Els calbs la invocaven perquè els fes créixer el cabell o els conservàs el poc que els quedava. Es creia que el seu cos desprenia un perfum molt suau i subtil que encisava els homes. També era invocada perquè regulàs la menstruació.

Ha entrat el creixent

Ja es poden treure les patates sembrades a final de febrer i durant el març. Els porcells que neixen aquest mes solen ser xerecs i els diuen «porcells juliolers» («De porcell julioer, cap n’engreixaré»). Els polls van cop piu i ala baixa, per això es diu que «Poll de juliol sempre du dol». És bon temps per caçar les perdius, encalçant-les quan el sol pica; només fan una volada i quan acaben l’alè s’assolen en terra. També és bon temps per collir palmes, assecar-les i ensofrar-les, serviran per fer senalles, estormies i capells (d’això en sap molt el nostre amic Salvador Martínez Mas!).

Sabíeu que...?

• Avui és el Dia Internacional de Nelson Mandela.
• Penitència o Confessió és el sagrament en què són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb propòsit d’esmena. Nicolau Pons ens parla de locucions al seu voltant. «Qui ha fet el pecat, que faci la penitència», «Ja fa estona que no t’has confessat!» (un a l’altre que li ha trepitjat el peu), «Al metge, al confés i a l’advocat digues-los sempre la veritat», «Cerca sempre un bon doctor i un bon confessor», «Confessa’t bé i t’absoldran bé» (fer les coses ben fetes), «Primer màrtir que confessor» (ho diu el qui prefereix morir abans de descobrir els secrets), «No confessar-se amb qui no ha d’absoldre» (no declarar les coses a aquell a qui no importen), «Deixar una persona en ple confés» (de sobte), «Que estàs de bé, moixeta, que no t’has de confessar» (persones de fe, però amb temptacions fortes), «Tens dolor? Ves-te’n a confessar!» (es diu irònicament amb al·lusió al dolor de contrició), «Esser un plorapecats» (plorar amb excessiva facilitat). Existeix la Confessió general: declaració dels pecats de tota la vida o d’una gran part d’ella; i el Confessionari dels sords: lloc que hi sol haver dins la sagristia per a confessar-s’hi els qui no volen ser vists per l’altra gent, o els qui pateixen de l’oïda.
• «La felicitat consisteix en un plaer compartit» (Jean Dolent, escriptor francès).