Demà és sant Llucià i sant Marcià
Diu la tradició que varen començar fent de bruixots i que, amb l’ajut del diable, aconseguien tot el que volien. Això els havia fet molt populars a la contrada i la gent els anava a trobar quan volien obtenir alguna cosa mitjançant arts malèfiques. Va passar, però, que una vegada que volien fer-se seva una donzella cristiana, tot el seu poder i el del dimoni va ser inútil contra una petita creueta que l’al·lota duia penjada al coll. Llavors els bruixots varen comprendre que una creu podia més que el dimoni i varen decidir abandonar-lo i abraçar el cristianisme. Per porgar els seus pecats varen fer molts d’anys de penitència en una cova humida i, quan varen tornar al seu poble, es varen negar a satisfer les mil coses estranyes que els demanava la gent. D’aquesta manera es va descobrir que s’havien fet cristians i els varen cremar, de viu en viu, enmig de la plaça.
Sant Simó i sant Judes Tadeu (28)
Diu la tradició que sant Simó era molt gras i exercia l’ofici de drapaire. Per això l’havien triat per patró els massa grassos i els que arreplegaven draps vells. Conten que el seu martiri va consistir a serrar-lo de viu en viu i que per això el tenen per patró els serradors. Sant Judes Tadeu, pel fet de ser confós amb el deixeble suposadament traïdor -Judes Iscariot-, és el sant més oblidat del cel. No coneixem cap cristià que hagi posat al seu fill per nom Judes. Per aquesta raó es creu que el sant agraeix i recompensa els qui el recorden. Si al punt de les dotze de la nit d’un divendres se li diu una oració i se li demana una gràcia, pot tenir per cert que la hi concedirà. Ara bé, és necessari que la pregària i la invocació durin el temps just de les dotze campanades, ja que altrament la invocació té un sentit negatiu i esdevé gran mal al qui la diu. “Per sant Simó i sant Judes, barques ajagudes”. “Per sant Simó, mor la mosca i el moscó”.
Sant Alonso Rodríguez (31)
El primer sant declarat per l’Església a Mallorca. Va ser declarat venerable el 1626. El 1633, el Consell General de Mallorca el va triar com un dels patrons de la ciutat i l'illa. En 1760, Climent XIII va decretar que “les virtuts del venerable Alonso s'havien provat que eren d'un grau heroic”, però la supressió de l’orde jesuïta a Espanya el 1773 va endarrerir la seva beatificació fins al 1825. Va ser canonitzat el 6 de setembre de 1887 per Pius IX. La seva vida va ser exemplar i va influir decisivament en la vida dels altres membres de la fundació i dels fidels de la ciutat, que sabedors de la seva santedat, hi anaven a demanar-li consell i orientació espiritual. Varen fer-se famosos l'austeritat i rigor de la seva vida, el seu lliurament a la pregària, l'obediència absoluta i l'absorció pels assumptes espirituals. Va difondre i popularitzar l'Ofici Petit de la Immaculada Concepció. Va morir el 31 d'octubre de 1617 i està enterrat a l'església de Monti-sió de Palma.
Reclamar la pluja
La sembra, com la majoria de les feines agrícoles, està supeditada a les alteracions atmosfèriques. No es pot sembrar sense saó i, per tant, s’ha de fer després de ploure. Per tal de reclamar la pluja quan no venia a temps, el pagès s’havia lliurat a diverses pràctiques. Unes vegades acudia al cel amb fervoroses oracions mentre que d’altres apel·lava a procediments que constituïen romanalles d’antigues fórmules màgiques invocatòries de la pluja. Unes vegades amb processons amb les imatges venerades i reputades com afavoridores d’aquest fenomen. Una altra de les fórmules més utilitzades havia estat la de llançar aigua enlaire en la creença que aquesta pràctica atreia la pluja. També s’havien cremat joncs o vimets, amb el convenciment que la fumera es convertia en nuvolada, que després descarregava.
Les processons per fer ploure
A les processons que s’organitzaven a un sant o a una Mare de Déu que dugués la pluja, els participants solien anar descalços, descoberts de cap i sense més roba al damunt que un sac groller; les dones duien la cabellera estesa i, antigament, els pits penjant i al descobert. Aquesta seminuesa dels penitents i el fet d’ensenyar les parts íntimes a la terra respon a una idea primària d’afavoriment de la fecundació de la terra, pròpia d’aquest moment del cicle agrari. Sovint duien canyes llargues i rosaris a les mans, i caminaven lentament -de vegades de genollons-, al ritme d’una cançó monòtona i planyívola.
