Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Pensar, compartir... | Joan, el rocker de Son Fortesa

Portada revista El Pou de Son Fortesa l'any 2011.

Joan Sansó. Rocker. Així tenc anotat el contacte del meu veïnat i amic. Record molt bé el primer dia que vaig fixar-me en ell. Havíem celebrat una assemblea ciutadana improvisada al parc del meu barri, Son Fortesa. Una al·lota, a qui coneixia de passejar a la cussa, i jo, havíem convocat l’acte penjant amb corda prima 10 rètols a arbres i fanals. Hi assistírem unes 40 persones. Va ser el germen de la llarga campanya pel Parc de les Vies.

Estàvem drets, en cercle, al voltant d’un bloc de formigó d’aquells amb lateral corbat per a que els skaters patinassin i fessin bots. En Joan era a primera fila. Tenia la veu potent i ronca, i uns ulls riallers. Vaig plantejar la meva preocupació pel futur de la zona amb els pros i contres que suposava el soterrament de les vies del tren, les quals establien el límit del nostre barri i afavorien, tot i l’aïllament, una pau que caracteritzava l’entorn. S’havia anunciat que aquella tranquil·litat que proporcionava el pas del tren seria substituïda per 20 mil cotxes diaris, connectats amb l’autopista d’Inca. Un desgavell més per afavorir el trànsit rodat i destruir encara més la ciutat.

En aquella reunió de carrer decidírem iniciar una lluita que abastava molt més que les curolles o reivindicacions d’una barriada. Però aquell dia entràrem amb olivetes i prenguérem dues decisions immediates: convocar una roda de premsa i iniciar una campanya de recollida de signatures. Del text i la configuració del full de signatures me n’encarregaria jo.

No havien passat tres dies quan tocaren a la meva porta. Visc a una planta baixa i en obrir, damunt la voravia, en un grupet de sis persones, hi havia en Nofre i en Joan que em demanaren, ansiosos: «I les firmes?». En Nofre vivia dues cases més enllà de la meva i caminava amb l’ajuda d’una crossa, ja que un problema circulatori greu havia obligat a amputar-li una cama. A més d’ells, a la meva porta, es presentaren les seves dones, na Margalida i na Catalina, i encara un altre duo: n’Antònia i en Pep. En conjunt tres parelles que estimaven el barri i practicaven la conversa al carrer, la cura comuna i la solidaritat entre veïnats. Vaig admirar el vigor d’aquelles persones que em superaven en més d’una quinzena d’anys, però vaig sentir-me alhora avergonyida per no tenir enllestit el full en qüestió.

Esperonada per aquella fantàstica gent, en unes hores vaig esmenar la meva tardança i a partir d’aquell dia la campanya pel Parc de les Vies prengué vol. Un vol del qual encara no ha aterrat, perquè si bé és cert que hem triomfat evitant l’entrada de milers de vehicles, no ho és menys que els polítics que havien promès que farien un dels parc més grans de Ciutat han faltat a la seva paraula. Una equivocació més.

Les lluites ciutadanes creen vincles inesborrables entre aquelles i aquells que dediquen hores i hores al bé de la comunitat. I aquests lligams es manifesten en soparets, rialles i, en el cas d’en Joan, concerts. Sí, concerts de rock que evocaven un passat en molts d’aspectes millor, on la música i la diversió sana omplia una part de les vides de la gent.

En Joan, des de molt jovenet, tocava la bateria. «Érem autodidactes. Al principi jo feia més renou que altra cosa, però l’experiència t’ensenya i l’afany de superació i de no fer el ridícul, també». Als anys 60 creà amb altres quatre companys agosarats el ja mític grup Els Pops, que amenitzà sales de festa, hotels i bauxes, i que més d’un de vostès potser conservi a la memòria. «Vàrem fer bolos per tota Mallorca: sa Pobla, Muro… Actuàrem a Tagomago, i fans… moltes!». «Els Pops mai varen tenir un tassó de whisky o una llauna de cervesa sobre l’escenari. I herba mai, ni tan sols tabac…», deia sempre el meu veïnat rocker.

Portada revista El Pou de Son Fortesa l'any 2011.

Portada revista El Pou de Son Fortesa l'any 2011.

Vaig ser una fan més quan els vaig veure, els vaig sentir i vaig ballar amb ells a Can Verdera de Can Pastilla, fa uns anys. En Joan va impulsar la tornada del grup i ho va aconseguir. Dels membres originals quedaven el cantant, en Paco Rosell, i ell. Els altres tres Pops originals també animaren, un d’ells des d’Anglaterra, on va fer carrera al món de la música. Varen ser uns mesos d’il·lusió i feina, allà devers l’any 2011.

Ahir ens vàrem acomiadar d’en Joan al tanatori de Son Valentí. Les fans d’Els Pops hem quedat tristes.

Na Catalina i na Margalida ja no tenen els seus companys de vida, n’Antònia tampoc. En Joan, en Nofre i en Pep ja no veuran la zona verda per la qual tant varen lluitar. Aquest és un dels problemes de l’incompliment de les promeses del polítics, que 17 anys d’espera són molts i els amics lluitadors se’n van, tot i que els vincles queden i que intentam que les forces ens acompanyin als qui encara hi som.

Portada revista El Pou de Son Fortesa l’any 2011.

Compartir el artículo

stats