Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nuredduna, 25 anys monumentada (22-VI-1995)

Un xiflat de Costa i Llobera com un servidor, a qui basta qualsevol pèl o moneia per parlar-ne, no voldria per res del món que finàs aquest 2020 -annus horribilis!- sens recordar-celebrar els 25 anys que s’han complert des que la bella criatura de Costa, la protagonista del seu magne poema La deixa del geni grec fou inaugurada al bell mig de l’arc de la Badia de Palma, a la platja de Can Pere-Antoni, en la topadíssima cruïlla d’avingudes i autopista de l’aeroport.

Sortint. Nuredduna sembla sortir rediviva de la gran Cova d’Artà, a on havia entrat a morir aferrada a la lira que allà deixà Melesigeni (el gran poeta grec Homer) i que li regalava en gratitud per haver-li salvat la vida excloïnt-lo dels altres 8 grecs immolats davant els talaiots de la «tribu de l’Alzina», Artà, s.VIII aC, avui «Ses Païsses».

Alliberat Melesigeni i apedregada Nuredduna, corre aquesta a morir abraçada a la lira, oblidada, hem dit, dins la cova, però premi a Nuredduna.

Sortint. Però Costa (1901) volgué que la seva heroïna allà finís. L’escultora Remígia Caubet Gonzàlez (1970) la fa «sortida», resuscitada, brandant la lira cap a la mar mediterrània, el mantell d’aigua amb el qual es cobreixen tant les ribes gregues o homèriques com les baleàriques o costailloberianes. Una nova Nuredduna que, com a portadora de la lira augusta, està enaltida, «premiada», per la suprema inspiració. Així ha d’esdevenir “mare i mestra” de la nostra poesia per “in aeternum”.

Com quedam?, Nuredduna i lira mortes o vives? Dins les coves o fora?, immòbil o bategant-se? I és el nostre altre gran, D. Joan Alcover, tan humà, tan gentil, que ens ho aclareix: la lira, en mans de Nuredduna morta, es recollida per Miquel Costa, qui la polsarà i escamparà arreu i per a sempre. I per tres vies: 1a- una poesia clàssica, és a dir, amb el pes i mesura general de grecs i llatins; 2a- amb la «mètrica» d’Horaci; i 3a- amb aquest mateix poema, on ens trobam, «La deixa del geni grec» que, segons digué qui en sabia, constitueix «el mite més gran de les Nostres Lletres».

Gràcies, Costa, i gràcies, Remígia Caubet.

Compartir el artículo

stats