És dolent ser separatista i independentista? (i 2)

Si analitzam bé la Constitució és fàcil descobrir que no és justa ni igualitària per a tot l’Estat. En realitat, sense articular-ho ni mencionar-ho, fa una divisió entre ciutadans i súbdits. Els primers tenen tots els drets que exposa la Constitució a qualsevol Comunitat que vagin, inclús a viure-hi. Els súbdits tenen obligacions imposades que els ciutadans no tenen. Per tenir tots els drets has de tenir els mateixos sentiments dels països d’àmbit castellà, és a dir, t’has de convertir en nacionalista castellà (n’hi ha que els diuen espanyolistes). Com si hi hagués una part de l’Estat conqueridora i unes altres conquerides i sotmeses.

Durant la Dictadura ens feren creure que els Reis Catòlics fundaren la unitat nacional a Espanya (n’hi ha que encara ho argumenten com a cert) la qual cosa és un clar error. Entre Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó únicament hi va haver una unió personal. Les dues corones seguiren sent independents. Ferran no va ser mai rei de Castella i ni Isabel, Joana (coneguda com la «loca») i Felip I mai d’Aragó. Potser que els Reis Catòlics creassin un estat modern i fort, però l’Estat espanyol o el de Castella? La realitat és que hem de parlar de doble monarquia en referir-nos a l’Estat dels Reis Catòlics, malgrat les dues corones no fossin exactament equiparades ja que hi havia un fort desequilibri a favor de Castella i una tendència a la castellanització que va anar augmentant en el segle següent.

Amb l’inici de les monarquies dels Àustries, Carles fou proclamat, per herències, rei de Castella i Aragó, però no d’Espanya, com sempre llegíem en els llibres de text d’història. No existia una unitat política d’Espanya, més bé era un conjunt de territoris (regnes, comtats, principats, senyorius) que conservaren la seva fisonomia pròpia (institucions, lleis, règim fiscal, moneda, duana, llengua, ...) i que només tenien una característica en comú, la de ser governats pel mateix sobirà (cosa semblant a la història de l’actual Regne Unit). Parlar d’Espanya és inadequat, políticament no existia. És únicament una expressió geogràfica que aleshores a més incloïa el regne de Portugal. Tots aquest territoris s’anaren agregant per vies de successió i no per conquestes. Són bens patrimonials que el sobirà rep dels pares i transmet als fills amb certes condicions.

La paraula nació s’emprà a l’època del segle d’Or d’Europa, però únicament com a designació dels que havien nascut a un mateix país per diferenciació dels estrangers. Com va sorgir el nom d’Espanya i el concepte d’unitat nacional espanyola? En realitat els historiadors no ho tenen massa clar. L’Espanya dels Reis Catòlics s’allunyà molt d’haver consumat la unitat. El pluralisme ètnic i religiós va seguir malgrat les expulsions dels jueus i els moros. El particularisme regional seguia ferm, sobretot amb el pluralisme lingüístic, la vitalitat del qual pot ser avaluada més que mai a l’actualitat. Entre els respectius regnes no hi havia una relació permeable, inclús es produeix un enduriment castellà pel qual els aragonesos no tenien accés als oficis i beneficis situats a la part castellana. En realitat es consideraven mútuament estrangers.

El 1609 Quevedo escrivia: «Pròpiament Espanya la formen tres corones Castella, Aragó i Portugal». Les tres corones no conformen mai un cos unit, cada una va conservar les seves característiques pròpies amb una autonomia interna protegida pels seus furs i lleis. Com que la situació castellana era la que oferia menys resistències al poder reial, Olivares, favorit de Felip IV (III d’Aragó i Portugal), va intentar una política d’integració hispànica que acabà amb un desastre total. Pensà en imposar a tota la Península les lleis de Castella.

Amb el regnat de Felip V de Castella (IV d’Aragó) les reformes administratives i a conseqüència de la Guerra de Successió s’aguditzà més encara el procés de centralisme castellà. Tots els territoris de les monarquies hispàniques foren sotmesos a les lleis. El Consell d’Aragó es va suprimir i es va transmetre al de Castella. Es crearen audiències a imitació de les de Castella i la meitat dels seus jutges foren castellans. El propòsit fou governar els regnes d’Aragó, Mallorca ..., Catalunya ..., com el de Castella sense cap diferència en res. És a partir dels Borbons que s’implanta el concepte Espanya? Hi ha alguns autors que així ho afirmen. La paraula nació s’aplica de cada vegada més, sobretot al llarg dels segles XIX i XX, com a signe d’unificació i el d’espanyols a tots els habitants de tots els territoris. Però això ho és artificialment, des d’una imposició estatal, perquè els sentiments plurinacionals sempre hi persisteixen i Espanya, de fet, no fou mai una unitat nacional. Fins a la primera eliminació de la monarquia es va passant de l’esgotament d’una monarquia absoluta a constitucional. Constitucions de 1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1873, vet aquí si n’era de fàcil canviar-les, corregir-les o modificar-les quan convenia o feia falta. Ja és ben hora de fer-ho amb l’actual.

El que no hi ha dubte és que la Constitució actual té com a patró el model de Castella, que si vols tenir tots els drets i privilegis de ciutadà espanyol has de combregar amb la cultura, llengua i costums castellanes sinó només tens les mateixes obligacions però menys drets com si només fossis un súbdit d’Espanya.

És dolent ser separatista i independentista?, tot el contrari, és un lloable sentiment, orgull i fidelitat a la teva nació pròpia i és molt natural no voler ser sotmès obligatòriament a les imposicions d’una altra nació dominant que sentimentalment no és la teva, ser respectat i el desig d’un estat propi. És dolent ser nacionalista castellà?, no, per semblants motius. ¿Eren dolents els ciutadans d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Kosovo?. Tot és acceptable i correcte sempre que hi hagi un mutu respecte i comprensió.

Els partits nacionalistes de les nacions d’Espanya són legals i democràtics (ningú no ho pot negar) amb ideologies democràtiques. Vox és també un partit legislativament democràtic però amb ideologia no democràtica ja que el seu objectiu és tornar cap a la dictadura que patírem (ho reconeixen i ho manifesten ells mateixos amb paraules i fets), fet que va en contra de la Constitució. Paradoxalment, es defineixen con constitucionalistes com argument que la Constitució és sinònim de veraç democràcia. Pot ser-ho per a uns i no per a d’altres.