M’agraden les festes d’estiu. I m’agraden especialment les dels pobles i les petites barriades, on encara es conserven vives aquelles tradicions que mantenen la seva essència i ajuden a cohesionar la gent que hi viu. És molt gratificant veure com tothom s’arreplega al voltant d’una colla de balladors o seguir les evolucions dels al·lots i al·lotes als cercaviles i correfocs; sembla com si per uns instants el temps es detingués i tothom participàs per igual d’una il·lusió col·lectiva, de l’alegria i la bulla inherents a aquestes manifestacions marcadament lúdiques i festives.
El passat diumenge 10 de setembre, en el context de les festes populars de Son Sardina, vàrem poder gaudir, una vegada més, del delitós i acolorit espectacle que constitueix el Ball de l’Oferta a càrrec de les Cossieres d’aquesta barriada de Palma. Fidels a la seva cita, com cada any des d’en fa una vintena llarga, entraren pel portal gran de l’església parroquial al so del tambor i el flabiol; es tracta d’un instant de gran bellesa i plasticitat, on els colors de la indumentària pròpia de les balladores es barregen amb l’execució d’uns passos plens de gràcia i elegància. Són set, les Cossieres, i els inicis no varen ser fàcils, tal com ho explica l’estudiós i folklorista Francesc Vallcaneras al pròleg del llibre Els Cossiers de Son Sardina. 40 anys fent poble (Illa Edicions, 2021) en parlar dels orígens de tot plegat: «Era arriscat perquè ningú pensava que la idea d’uns cossiers nous pogués arrelar i portar-se a terme (...), però també era innovador perquè eren al·lotes, eren... cossieres, cosa que mai s’havia vist a cap altre lloc».
Podríem parlar de ball tradicional amb perspectiva de gènere, sense cap dubte. Un mural tot just a l’entrada del poble en què es pot llegir «Cossieres, ballem!» així ho corrobora. I aquell diumenge tot això es conjugà feliçment, ja que abans del Ball de l’Oferta i en el context de la litúrgia o missa solemne, l’exdirectora de Càritas Mallorca, Margalida Riutort, prengué la paraula per demanar per totes i cadascuna de les 42 dones assassinades (a hores d’ara ja són 44) a mans de les seves parelles o companys sentimentals a l’Estat Espanyol. Va ser valenta, na Margalida: no és freqüent escoltar aquest tipus de demandes en un ofici religiós, on normalment o bé es passa molt per damunt del tema o simplement s’ignora i prou, com si no existís.
Però la cosa no acabà aquí. Una vegada acabada la missa, les Cossieres tornaren a ballar a la placeta adjunta al temple parroquial per a després dirigir-se en companyia del dimoni fins al cós, on havien de tenir lloc les tradicionals «joies» o carreres a peu, un altre dels elements característics de les festes tradicionals. Allà executaren la darrera i definitiva dansa, l’anomenada «Ball del Cós», que culmina amb la derrota definitiva del dimoni, que cau a terra vençut mentre les dames posen un peu sobre la seva còrpora en senyal de victòria i submissió. Aleshores no em vaig poder estar de lligar-ho tot, és a dir, les encara fresques paraules de na Margalida demanant per les víctimes de la violència masclista i la imatge d’aquell dimoni disforjo vençut i malmès, i que d’alguna manera esdevenia també símbol d’aquesta infausta xacra social.
Tot això succeí a Son Sardina un diumenge de setembre festiu i assolellat. Crec que les festes populars han de ser això, festes i prou, per ventura no cal fer lectures més enllà de la diversió i la bauxa que comporten. Però aquest dia, insistim-hi, tot es conjugà per donar a les dones un paper prou rellevant: unes, les Cossieres, que al llarg de tot aquests anys han demostrat que tradició i igualtat no són termes en absolut antagònics; altres, les dones definitivament absents, aquelles que no ballaran ni es divertiran pus mai més perquè uns energúmens han decidit posar fi a les seves vides, tal com s’encarregà de recordar-nos amb veu colpidora però ferma Margalida Riutort a l’ofici de la festa major.
Alegres i lluitadores, aquestes dones sardineres, així com ha de ser, en els temps que corren. Que sigui per molts d’anys!