Preservar el català, obligació de tots els espanyols?

Diu el preàmbul de la Constitución Española, centre del sistema polític i l’ordenament jurídic espanyols, que la seva raó de ser és «proteger a todos los pueblos de España en el ejercicio de sus derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». Se li podran donar interpretacions diverses, però el paràgraf és un clar reconeixement de la diversitat de pobles, cultures i llengües existents a l’estat espanyol.

Cert és que un preàmbul és només una introducció per no entrar de ple en el contingut que ve a continuació, no inclou cap norma d’obligat compliment. Però es va considerar necessària la seva inclusió per posar en context que tota la normativa que es desplegarà a l’anomenada Carta Magna girarà entorn d’aquesta realitat central de pluralitat, de diversitat.

Una altra cosa és ja el Títol Preliminar, on es regulen els trets més destacats de l’Estat democràtic instaurat a Espanya amb l’aprovació d’aquest text. Aquest constitueix la pedra angular al voltant de la que gira tot. S’hi afirma a l’article 2 que «la Constitución reconoce y garantiza el derecho de autonomía de las nacionalidades que la integran», a l’article 3 que «el castellano es la lengua oficial del Estado» i també que «las demás lenguas españolas (català, euskera i gallec) serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos». I, molt important, que «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección».

Poca broma, a la pedra angular de la constitució es diu literalment que Espanya és un estat que inclou diverses nacionalitats. S’hi afirma també que el castellà (no s’utilitza en cap moment la denominació d’español) és una de les llengües espanyoles, l’oficial de tot l’estat, que estam obligats a conèixer -i tenim el dreta a utilitzar- tots, però també que són llengües igual d’espanyoles el català, l’euskera i el gallec. I amb el mateix grau d’oficialitat a les comunitats autònomes corresponents en base als seus Estatuts. La cooficialitat no implica cap mena de subordinació d’una llengua respecte de l’altra.

I com hem vist s’explicita també -no a un annex o a qualque punt perdut pels darrers articles del text- sinó també en el fonnamental Títol Preliminar que aquestes llengües són un patrimoni cultural que demana especial respecte i protecció. No estam, per tant, davant una deferència o condescendència cap als membres de les nacionalitats on les parlam, com ens fan sentir massa cops. És una obligació de tots els espanyols, també d’aquells que viuen a comunitats autònomes on només es parla castellà vetllar pel compliment d’allò que forma part del nucli de tota la constitució segons el seu Títol Preliminar.

Tothom sap, i qui vol eliminar-les més que ningú, que la immersió a l’escola, l’existència de mitjans públics de comunicació, o les mesures per garantir una cooficialitat efectiva a l’administració, són algunes de les poques eines de que es disposa per garantir la supervivència d’unes llengües amb uns clars desavantatges en el seu ús social i capacitat de difusió, agreujats per la globalització.

Creure i defensar el títol preliminar de la constitució, i actuar en conseqüència no és ni hauria de ser una qüestió de dretes o d’esquerres, no fer-ho és demostrar que no es creu en el model de convivència que hi ha establert. A les comunitats monolingües hi hauria d’haver com a assignatura optativa una segona llengua espanyola, com es fa a altres estats plurilingües. Lluny d’això es dona ales a un partit que afirma que les autonomies -recordem, nucli central del títol preliminar de la constitució- són el càncer d’Espanya, i que les dissoldran, tot i que ara prefereix entrar als seus governs per podrir-los des de dintre. Altres promeses: tancar els mitjans públics en català (com IB3), la lliure elecció de llengua a les escoles i eliminar el requisit de les llengües oficials diferents del castellà a les administracions… blanc i en botella, no?

Mentre cala el discurs fals de la imposició forçosa del català a la nostra comunitat, l’ús social de la nostra llengua minva de manera exponencial. En un espai molt curt de temps he viscut nombroses situacions alarmants, en detall algunes que consider especialment significatives:

• Els i les alumnes d’intercanvi d’escoles en català provinents de la Vall d’Aran que visitaren el nostre poble fa unes setmanes, sempre es comunicaven en castellà.

• Al bar de la Conselleria d’Educació de les Illes Balears -fàbrica de pancatalanistes, veritat?- només t’atenen en castellà.

• Els quatre llibres - tres d’autors estrangers i un d’espanyol, tots ells d’especial relevància- que vull llegir només estan disponibles en castellà, cap d’ells ha estat traduït al català.

• Al supermercat del meu poble, Santa Maria, que el partit de qui parlàvem, i que tristament ha entrat al consistori, vol netejar de «enseñas separatistas» inexistents, la caixera ni tan sols enten -o fa de no entendre- els números de l’1 al 9 en català.

Què podem fer davant això? Continuar parlant i escrivint en la nostra llengua. Que radicals, no?

Pot ser en un futur no molt llunyà només hi podrem xerrar en la intimitat, com feia un il·lustre expresident, o dins les cases com feien els nostres padrins i padrines.