Día del Periodista 50% DTO. Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

Dues visions de la tirania

L’escriptor jueu Stefan Zweig 1881–1942) i el compositor ari Richard Strauss (1864–1949) col·laboraren en la creació de l’òpera La dona silenciosa. Adolf Hitler acceptà violar les lleis antisemítiques i que el nom de l’autor del text acompanyàs al de la música en els cartells i programes de l’estrena a Dresden, la més bella ciutat de Saxònia fins que els bombardejos britànics i americans la convertiren en un infern de foc i runes entre el 13 i el 15 de febrer de 1945.

Strauss quedà tan content amb l’aliança artística que intentà repetir–la. Zweig li donà llargues. El músic, que acceptà el càrrec de director de la Cambra de Música del Reich, no volia saber res de les implicacions polítiques de les seves creacions. El 22 de juny de 1935 escriví una carta a l’assagista i novel·lista en la qual li deia: «Si vostè pogués escoltar i veure quan bona és la nostra obra, oblidaria totes les preocupacions racials i escrúpols polítics amb els quals, incomprensiblement, llastra de manera innecessària la seva ment d’artista» (Richard Strauss–Stefan Zweig. Correspondència (1931–1935). Acantilado, 2022).

L’escriptor considerava que aquesta relació, encara que artística, l’allunyava dels jueus perseguits i semblava, a ulls de molts d’ells, situar-lo en una postura de col·laboració amb els nazis. «Un individu no pot enfrontar-se sol a la voluntat o bogeria del món» (Carta de Zweig a Strauss del 19 de maig de 1935).

Ens trobam amb dues opinions que, en certa manera i amb noranta anys de diferència, es repeteixen respecte de la invasió russa d’Ucraïna. Per un costat, els ‘strauss’ creuen que la tirania no té res a veure amb ells. Lamenten les conseqüències de la guerra per a la seva butxaca, maleeixen fins i tot que la Unió Europea imposi sancions al règim de Vladímir Putin. Val més deixar-ho córrer i a viure com si el món no tengués fi. Els altres són els ‘zweigs’. Creuen que el món anirà a pitjor, que si ningú fa front a l’agressor, serà només el principi de més desastres i que es farà amo i senyor del món. Aquesta visió pessimista abocà a Zweig a suïcidar-se, juntament amb la seva dona Lotte Altmann, el 23 d’abril de 1942 a la ciutat brasilera de Petrópolis. Poc després, començà el declivi militar dels exèrcits alemanys fins a acabar en la derrota absoluta.

La visió de l’escriptor era més propera a la realitat que la del músic en aquell llunyà 1935. Una altra cosa és que es deixàs endur pel derrotisme en lloc de combatre la tirania.

Si agafam a les mans El món d’ahir, memòries d’un europeu, l’obra fonamental de Zweig, tambè publicada per Acantilado, sembla que fa un diagnòstic de la situació actual. Basta canviar noms de persones, països o gentilicis. «Una vegada i una altra es pretenia fer creure que Hitler tan sols volia atreure els alemanys dels territoris fronterers, que després es donaria per satisfet». Els que opinen que aquest és l’objectiu de Putin quasi exigeixen a Volodímir Zelenski que entregui als russos tot allò que demanen. En canvi, els líders occidentals consideren que després d’Ucraïna vindran la resta de països de l’òrbita comunista durant la Guerra Freda.

Quan començà la invasió tothom tenia a punt la frase de consol: «Això no pot durar gaire». Les tretze darreres paraules són de l’assaig de l’escriptor jueu. Tenen noranta anys i molts les hem emprades aquests darrers mesos. «L’acció més genial de Hitler va ser aquesta tàctica de temptejar el terreny a poc a poc i anar augmentant cada vegada més la seva pressió contra una Europa cada cop més dèbil moralment i aviat també militarment». Veritablement, basta substituir el llinatge del tirà alemany pel de Putin i l’opinió s’hauria pogut expressar ara mateix.

Avui, fins i tot els devots d’Stefan Zweig pregam perquè sigui Richard Strauss qui tengui raó. Que la malaltia sigui lleu, que es curi aviat i que no evolucioni cap a la metàstasi.

Compartir el artículo

stats