L’escriptor i historiador britànic Graham Robb (Manchester, 1958) explica molt bé les claus d’una planificació desbaratada: «Els plans que elaborava es poden dividir en dues categories: les idees pràctiques que mai pensava seriosament posa en pràctica, i les no pràctiques, que sí». Traslladat a la política, aquest és un dogma de fe, el manament que a les lliçons de catecisme de la nostra infància resumia el decàleg que Déu entregà a Moisès o l’article imprescindible de totes les constitucions del món.
L’estiu del 42 és recordat per la relació literària –Herman Raucher– i cinematogràfica –Robert Mulligan– d’un adolescent amb una dona madura. L’estiu del 92 ho és per la festa dels Jocs Olímpics de la Barcelona de Pasqual Maragall. L’estiu del 22 quedarà a la nostra memòria com aquell en el qual la calor no donà treva. Aquell en què es succeïren les onades de basca i les nits de xafogor que no ens permetien dormir. El meteoròleg Agustí Jansà explicava fa uns dies que no cada any es repetirà la calorada d’enguany. El canvi climàtic no suposa un creixement de temperatures lineal. A períodes extrems en succeiran altres més suportables. Quan arribi una d’aquestes treves, ens oblidarem del problema, tornarem a protestar si es manté l’obligació de mantenir la temperatura dels aires condicionats a vint-i-set graus i, si abaixen els preus, ens abocarem a consumir energia fòssil per damunt les possibilitats del planeta. Els polítics nacionals i europeus deixaran al marge de les seves prioritats l’encalentiment global i nosaltres exigirem a la Terra que doni resposta a tots els nostres capricis en lloc d’agafar sols el que necessitam o, si es vol, una mica més.
També recordarem com la massificació turística ha tornat a les illes. Després de les pauses dels dos anys pandèmics, sembla que tothom volia viatjar a Mallorca. Ara ens adverteixen que la temporada propera no serà igual. És lògic. Si tenim una guerra, una inflació desfermada a tota Europa i por a una recessió, l’oci passarà a ser una prioritat secundària. Si aquests pronòstics es converteixen en realitat, oblidarem de sobte la càrrega que poden suportar un territori i uns recursos limitats, ningú voldrà parlar de planificar el futur i els planys se sentiran lluny de Mallorca.
Es debat sovint sobre millorar la qualitat de l’oferta per dependre menys de la quantitat. Estam tan obsessionats per aconseguir aquest objectiu que Palma hi treballa de ferm –és ironia–. La il·luminació de la primera línia de s’Arenal és provisional des de fa un lustre. Focus de rebaixes sobre els pilars de formigó de l’època en què Josep Borrell era ministre de Turisme. Cap planificador hi veurà una oportunitat: la de transformar el problema en una creació artística que es converteixi en un nou atractiu per a aquesta destinació. La que cronològicament és la primera zona turística de Palma, la de Ponent, continua pendent que algun dels nombrosos vídeos del Pla de Litoral sigui tangible (Recordau el principi de l’article: una idea pràctica que mai sabem si es farà realitat).
Aquest també és l’estiu de l’amenaça de sequera, però bastarà que arribin les pluges de la tardor perquè els nostres polítics es tornin a dedicar a discutir assumptes poc pràctics. Llavors es deixarà de pensar fins on arriben els nostres recursos hídrics per continuar donant aigua a urbanitzacions de nova creació o omplint els milers de piscines que es construeixen de bell nou cada any.
Pensar i planificar el futur amb seny té molts enemics, però essencialment es poden resumir en dos. El primer és la manca d’intel·ligència d’aquells que haurien de defensar Mallorca dels depredadors. El segon és l’excés d’intel·ligència d’aquells que veuen un negoci, i res més que un negoci, en cada un dels metres quadrats del territori mallorquí.
