Més de trenta anys de llibreteria donen per conèixer prou gent i per, en algunes ocasions, donar gràcies de creuar-se amb persones que són irrepetibles.
Molts cops l’any els fets poden ser de totes les tonalitats de l’arc de Sant Martí. Alguns alegres, divertits o tristos i, fins i tot, molt cruels.
A l’inici de la dècada dels noranta m’impactà molt el fet que una senyora vingués a la llibreria a cercar El pi de Formentor per a un nen la comanda del qual era un dels seus últims desigs. La senyora, com l’infant, eren castellanoparlants i la tensió i l’emoció eren a flor de pell a l’hora de servir el llibre. Aquella personeta era a la planta d’oncologia des de feia molt de temps. A les últimes hores aquest vailet demanà aquest poema, el volia tenir.
Ocorre que les aferrades entre desconeguts no són estranyes a les llibreries, car aquestes són de l’àmbit d’uns espais on mai dos més dos són quatre i a més (al món llibreter), molts ho saben, l’ordre dels factors sí que altera el producte. Sempre. Aquell fou un jorn dur i una trobada que mai no oblidarem. Eren els temps en què l’assaig Països Catalans? i altres reflexions de Josep M. Llompart anava agafant més sentit que mai. Les coses després han anat canviant, molt. Amb aquelles reflexions al voltant dels llinatges, el conegut poeta s’avançava molt, al mateix temps que un polític com Joan Francesc López Casasnovas ho anava confirmant tot amb fets i les seves valuoses intervencions.
Aquests dies, l’allau de reconeixements a la figura d’aquesta persona situa al professor, al poeta i al polític menorquí al lloc més alt. La pèrdua per Menorca i per les Illes i pel conjunt dels P.P.C.C. és del tot irreparable. Persona irrepetible. Un savi i un intel·lectual d’oratoria elegant i contundent que entrà en el terreny parlamentari «conscient del meu deure com a ciutadà».
Membre de la secció Filològica de l’IEC, treballà per la defensa del patrimoni cultural, lingüístic i territorial de les Illes. La seva absència només convida que molts polítics intentin aprendre del seu exemple.
Bellíssima persona. Passavolant habitual del barri antic de Palma amb qui podies comentar els esdeveniments més recents quan el trobaves. Client fidel de les llibreries. Un mestre al que calia escoltar pro un home que empatitzava amb tothom i l’únic polític que he conegut que es va preocupar de no canviar d´acera quan va naufragar certa editorial i el seu personal ens vérem sotsobrant cap a les roques. Sí, fou l’únic polític que es va interessar pels treballadors que conformàvem la plantilla i empatitzà amb una situació no del tot ben explicada. L’únic. Coneixia les grans lletres i les lletres petites.
Un poeta, Pere Xerxa, un polític d’esquerres i un humanista de pedra picada. Fundador dels quaderns Xibau des d’on es veuria créixer a Ponç Pons i Pere Gomila, per posar dos exemples. Les narradores Maite Salord i Esperança Camps es van consagrar, també, molt a prop d’aquest discret i educat savi menorquí que deixa una obra poètica seguint l’estela d’Espriu i de Foix, pro també de Celaya i Otero. Un autèntic fill del seu temps, tenia molt clar que «aquell poble que no té poetes és un poble mort».
També reconeixía que «aquelles utopies han acabat de ser fèrtils» pro «noltros tenim la sort de tenir un futur obert i ple d´esperança». Òbviament referint-se a les nimfes i a les muses.
Les llibreries contenen aquest regal estotjat, en la seva feina, que és arribar a apropar-se a persones especials, a savis i a poetes irrepetibles. A individus discrets, silenciosos i elegants que fan girar la roda només amb la seva presència. Ànimes fortes que volen molt amunt en la força i la bellesa dels versos propis o com ha succeït els últims dies, les últimes hores, recitant a Costa i Llobera de memòria amb la mateixa lucidesa i claredat del Nin que mai no mor.
