En aquests darrers dies hem assistit de manera vergonyosa i alarmant el que s’està fent en el Regne Unit pel que fa a la deportació d’immigrants il·legals —potser és més correcte anomenar-los «sense papers»—, en direcció cap a Ruanda que, segons el primer ministre del Govern britànic, Boris Johnson, amb això es tracta d’evitar el tràfic humà en el Canal de la Mànega. La intervenció de l’Església anglicana així com d’institucions no governamentals i del mateix Tribunal Europeu de Drets Humans (conegut amb les sigles TEDH) han pogut aturar, momentàniament, tals expulsions. Quantes vegades, vist el que s’ha vist, he recordat aquells articles dels Drets Humans que defensen a capa i espasa la lliure circulació de les persones arreu del món: «tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat» (art 13) o «en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n» (Art 14, 1), àdhuc «tota persona té dret a una nacionalitat» (Art 15, 1) i així altres. Europa, si és que el Regne Unit es considera dins d’aquest continent, sempre ha tractat amb recel i temença als nou-vinguts. Això dels Drets Humans, amb majúscula, és més aviat una mena de mentida, de farsa o ficció que cap Estat observa seriosament, on tothom s’omple la boca de drets i deures, però en el fons és tan sols una pantomima. Tothom sap que no són vinculants i aquí ens aferrem, puix que no comprometen ni obliguen, simplement són contemplats com a recomanacions i cada Estat és lliure d’aplicar-los o no. Amén. Qui és l’il·lús que avui dia creu possible que tota persona té dret a transitar lliurement per l’orbe i a triar la seva residència allà on vulgui. Primer, has de tenir papers, fer visible una identitat; i, segon, si no en tens, no ets ningú, un «sense papers», un «sense identitat», que no té dret a gairebé res. A més, es necessiten diners. I la residència? Segons en quins llocs d’una ciutat, principalment en el centre, ni tan sols pots viure-hi, ja que el preu de lloguer està pels núvols, i si hem de comprar una casa o pis és impossible, només ho poden fer els qui gaudeixen d’un sou estable i fort o perquè hi ha un patrimoni familiar pel mig, mentre que la majoria s’ha d’acontentar a malviure a la perifèria. Alguns, empresaris principalment, se n’aprofiten de la seva situació i els escanyen fent un mal ús de llurs funcions, com carregar-los de moltes hores de treball i un sou realment miserable, malvivint en habitacions deficients, en poques oportunitats de sortir cap endavant, «mà negra» il·legal. Sí, lliures i iguals en dignitat i drets, es proclama; tanmateix, no sabeu que entre nosaltres hi ha classes i classes, ja que no tothom menja en el mateix plat, que s’han cregut!; i no diguem de les oportunitats. Si els drets humans descansen en la llibertat, la justícia i la pau, aleshores ens hauríem de posar el davantal, perquè encara hi ha molta feina a fer. El que ha passat al Regne Unit és tan sols un exemple més de tants d’altres que n’hi ha arreu. L’immigrant és sovint un clandestí, com deia aquella famosa cançó de Manu Chao, mig perdut en el cor de la gran Babilònia. Igualment, va succeir, però sense ser el mateix, amb els jueus europeus del segle passat, quan mig Europa volia desfer-se d’ells a causa de l’explosió d’un antisemitisme cada vegada més inflamat; és a dir, traslladar el problema a un altre indret. Ningú donava un cèntim per ells, eren un veritable destorb, a pesar de l’assimilació produïda feia segles, malgrat que se sentissin integrats del tot en la nació d’acollida. Pel que fa als llocs, se suggeriren, a més de Palestina, altres com Argentina, Austràlia, Turquia, Xipre i algunes zones d’Uganda, colònia situada a l’oest de Nairobi que correspon a l’actual Kenya; aquesta última a instàncies, per descomptat, del govern britànic. Des de la Declaració Balfour (1917) que veia favorable l’establiment d’una llar nacional per al poble jueu a la terra d’origen, se cercava una solució a la causa jueva. Mentrestant el govern otomà es negava a què els jueus s’instal·lessin a les terres palestines. En els diversos congressos sionistes, Theodor Herzl i llurs caps cercaven la solució millor, d’aquí que la proposta britànica, podria ser una solució, malgrat que no podia substituir veritablement a la de Palestina. El súmmum de l’animadversió contra els jueus succeeix amb la puixança del nacionalsocialisme alemany. La ideologia de partit, amb poca rellevància fins als anys trenta del segle passat, va tenir una doble direcció: l’antisemitisme i l’anticomunisme. Al capdavant, en Hitler, convençut que tots els jueus són uns paràsits i degenerats, fins al punt d’afirmar que Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial a causa de la traïció dels socialistes, dels liberals i dels «putos» jueus, i que la revolució bolxevic a Rússia formava part d’un complot jueu d’abast planetari; a més, calia aturar ràpidament el poder que exerciren sobre els eslaus. El missatge patriòtic de Hitler, així com la por cap al comunisme, fou la metxa que va encendre als alemanys cap a un antisemitisme sense parangó en la història contemporània europea. Bé, és part de la nostra memòria, però es repeteix contínuament amb altres formats i altres grups, ètnics o no. Sembla que els il·legals, els sensepapers no són desplaçats, ni refugiats, ni exiliats, sinó els pàries de la immigració, ningú es preocupa per ells i no els volen a casa seva. Amb aquests, sí que podem traficar, moure’ls d’un costat a l’altre, introduir-los en els recipients de la gasolina o en qualsevol altra racó d’un camió, talment bestiar, i així passar fronteres. L’excusa —com esmenten alguns polítics— de què entren delinqüents i assassins, ja no és suficient, atès que hi ha altres maneres de controlar el seu accés. Tornem un cop més a la imatge del diferent com a enemic. Hi ha persones que manifesten que és prou conegut com es construeix, en el pla individual, la imatge de l’altre. I no es construeix a través d’una impossible comprensió neutra i objectiva d’altri, sinó en funció d’una projecció; és a dir, de les nostres categories de judici, de les nostres antipaties o simpaties, de les nostres pors i dels nostres fantasmes. Això significa que l’altre és, d’alguna manera, una part del jo projectat, rebutjat o renegat. L’altre, o sigui, els nou-vinguts, sempre s’han convertit en el cap de turc de tots els problemes, les víctimes expiatòries de totes les tares de la nostra societat. L’altre és el que no té pàtria ni bandera i, per tant, això no tranquil·litza gens. També s’ha dit que si no tinguéssim enemics reals, la nostra ment els inventaria. No hi ha societats sense enemics. El poeta francès René Char deia que la llibertat és la dificultat de ser dos. «No tinc por. Només tinc vertigen. Necessito reduir la distància entre el meu enemic i jo. Enfrontar-me a ell horitzontalment» (Els fulls d’Hipnos). Al darrere de tot, sempre hi ha una opressió, baldament fos aparent, revestida de democràcia. Quin és l’enemic d’Europa? Ara és l’immigrant, i si aquest és il·legal, encara més.
