Anem a pams. Ser espanyol de bandereta i «lo, lo, lololo» no costa res. Ho pot ser qualsevol. Posar-se polseretes bicolors i emocionar–se amb els triomfs de les seleccions o els esportistes del país, carrega d’energia als patriotes poc exigents. Es passa sense problemes de malparlar de Chanel l’endemà de Benidorm a sentir-se poques setmanes després partícip del seu èxit a Torí. Si es creu que Rafel Nadal ja està amortitzat, els mitjans i els que desconeixen com s’agafa una raqueta de tennis, pengen en un tres i no res la seva espanyolitat a l’esquena de Carlos Alcaraz. S’oblida que el 30 de gener, fa poc més de tres mesos, guanyà a Austràlia de forma èpica el seu vint–i–unè grand slam.
En canvi, si es vol ser espanyol amb un cert grau de racionalitat, cal fer un esforç sobrehumà per viure a aquest país. És el país en el qual la secretària general de partit de govern i un alt càrrec policial es conxorxen per fer desaparèixer proves fonamentals en un procés judicial. És l’Espanya en la qual la Justícia no vol saber res de María Dolores de Cospedal i només un poc sobre José Manuel Villarejo.
El mateix sistema que condemna a tres anys i mig de presó a Valtonyc, un raper pobler que fa música indigne d’aquest nom i lletres horroroses. Textos que, amb el pas dels anys, s’han quedat curts en referir-se a les malifetes de Joan Carles I. Comissions de seixanta–cinc milions d’euros sobre els quals els fiscals no han volgut saber res. El suposat cantant ha aconseguit dels jutges belgues el reconeixement radical a la llibertat d’expressió que li neguen l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. S’ha de tenir molta força de voluntat per continuar considerant-se espanyol en omplir les caselles d’un document oficial.
Resulta sorprenent que l’expresident del Barça Sandro Rossell, sempre pausat amb les formes, ara es declari independentista decidit. Probablement, mai hauria donat aquesta passa si una jutgessa de nom Carmen Lamela no l’hagués mantengut dos anys a presó contra tota lògica i a l’espera del judici que el declarà innocent. Confiaria més en l’Estat si darrere la investigació que l’empresonà no hi hagués una policia que cercava delictes on no n’hi havia. Suposats servidors públics que, a més, es consideraven patriotes.
És clar que els Estats s’han de defensar, però Pegasus hauria d’utilitzar-se de manera excepcional i no per a espiar massivament a ciutadans del país. I ens agradaria saber qui i com vigila les comunicacions entre Luis Rubiales i Gerard Piqué, per molt escandalosos que siguin els seus negocis. I a qui i com controla presumptament la Federació de Futbol. I que la Justícia aclareixi aviat si importants empresaris contractaven Villarejo per aguaitar en la intimitat dels competidors.
Si no fos perquè ningú pot estar segur de que en una nació independent hi hauria més garanties amb el dret a les comunicacions i a la intimitat dels ciutadans; que es tendria una policia per lluitar contra el delictes sense mirar qui és el delinqüent; que la Justícia seria cega com el símbol que la representa… Si no fos perquè res ens assegura que un país més petit seria millor, els independentistes serien majoria.
No aspiram a un Estat perfecte perquè no existeix, però sí a un que elimini els tics totalitaris o que, al manco, les persegueixi amb ganes. El dissident xinès Lin Xiaobo explica que un règim comunista s’edifica sobre tres fonaments: «la dialèctica, el poder del partit i la policia secreta». Això també val per a una dictadura de dretes. Esperem que mai es pugui afirmar una cosa semblant de la nostra democràcia.
