Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Un lloc on viure… millor

Ilustración. Ingimage

Amb excepcions, evidentment, els adolescents d’avui dia no coneixen la paraula utopia, quan els hi demanes, què és, no saben que han de respondre, probablement perquè no l’han sentida mai; per a ells és un mot estrany, d’èpoques remotes, en les que hom es preguntava si aquest món és el millor dels mons possibles, segons l’afirmació de Leibniz i agafada com a sàtira en el Càndid de Voltaire. Malgrat tantes atrocitats, desventures i misèries que hi ha en el món, la visió planglossiana de Voltaire —una caricatura del mateix Leibniz— insistia que vivim en el millor dels mons possibles. El tema de rerefons és el de la teodicea que tant preocupava a filòsofs com a teòlegs. Si aquest món és el millor de tots, aleshores, com seran els altres? En la meva joventut, el concepte estava en boca de tothom, de cantants com Bob Dylan, Joan Baez o Jimmi Hendrix, polítics, filòsofs i literats, com Georges Orwell o Aldous Huxley. La revolta del maig del 68 va lluitar per construir una societat millor i més justa; ara bé, totalment utòpica. Precisament en la novel·la d’Huxley, Un món feliç, que resulta actual, tot i que es va publicar ara fa noranta anys, en la qual es relata la deshumanització de la humanitat mitjançant processos genètics creats en laboratoris, com l’octogènesis (creació d’un úter artificial, que fins ara només s’havia experimentat amb animals i que actualment els científics ho veuen factible aplicar-lo a la humanitat). Huxley descriu cinc categories d’humans a l’estil de les castes que es troben a l’Índia, on cadascuna té la seva funció dins de l’organigrama d’una societat més o menys piramidal. Fora d’aquest cercle, els pàries, el sense-casta, que fan les feines més indignes i no tenen les mateixes oportunitats que els altres, ja que si neixes pària, moriràs com a pària. Huxley pren les primeres cinc lletres de l’alfabet grec per a classificar els humans (talment com les diverses catalogacions que hem anat fent del coronavirus), començant per l’alfa, i continuant amb la beta, gamma, delta i èpsilon, on cadascuna té una missió en la vida, mentre que la primera és la millor genèticament, bona preparació intel·lectual, bona presència física i aptituds excel·lents, la darrera és la pitjor i tan sols poden desenvolupar feines manuals. D’ençà que neixen, tots són sotmesos a la hipnopèdia, introducció d’informació en les diverses etapes del son, amb la finalitat de convèncer-los que seran feliços independentment de la classe a la qual pertanyen. La hipnopèdia en aquest cas era una mena de manipulació psicològica on els missatges restaven gravats en la ment dels infants. L’Estat esdevé el cap de família que s’encarregava que gaudissin de bona salut, treball i diversió, tot sota control per descomptat. I per a superar els moments tristos, se’ls donava un estímul per així aixecar l’ànim i l’autoestima, la beguda anomenada «soma», una mena de droga que animava tothora. Hi ha, però una Reserva, on es troben els salvatges que no s’han adequat al sistema. Potser són prototipus que no han sortit bé del magatzem científic, els inadaptats i rebutjats, els que es pregunten per què de tot, els que posen a l’Estat sota sospita i no estan convençuts de cap projecte que atempti contra el lliure albir. Aquests salvatges són senzills, aprecien la seva llibertat, tenen cura de les relacions, no hi ha por de mostrar llurs sentiments, són poetes i estimen apassionadament, sense tabús. Tanmateix, ambdós fracassen en la construcció d’un món millor que no es pot abastar mai. Aquesta paròdia huxleyana no deixa de fascinar perquè ha estat, d’alguna manera, profètica. Hem intentat clonar i extreure rèpliques idèntiques, les teràpies hipnopèdiques cada vegada s’usen més per l’aprenentatge durant el son, com els mètodes d’ensenyament d’idiomes basat en l’audició d’enregistraments mentre hom dorm i també per a entendre els nostres somnis i aprendre d’ells, el transhumanisme el tenim a un tir de pedra. I a poc a poc, els qui no fem servir les noves tecnologies, passarem a la reserva. Esdevindrem estranys, rara avis, tal com li va passar ara fa poc a una persona que no havia fet servir mai un caixer automàtic i va haver de demanar a un que feia cua com es feia per extreure doblers, mentre aquest quedava astorat i es fregava els ulls per la pregunta, tot dient: que fuerte, que fuerte..., mai ha fet ús d’un caixer automàtic, sobretot ara que t’obliguen a fer totes les gestions a través d’aquestes diabòliques màquines. El món d’avui no té res a veure amb el món d’ahir, tot fent servir el títol d’un dels llibres de Stefan Zweig. Però per a edificar un món nou cal pensar-lo, cal somiar-lo desperts, en què probablement arribarem a descobrir per un instant el sentit de les coses. Quan la humanitat deixi de considerar-se objecte, és aleshores, i només en aquell moment, que agafarà les regnes de la seva vida cum ira et studio per a situar-se definitivament en el centre de la història i pensar en el futur més immediat.

Però, tornem al principi de l’escrit i repensem l’etimologia del mot utopia (que ve del grec, «u» no i «topos» lloc; per tant, «lloc que no existeix» o «que no es troba en cap part», simplement pot ser una illa imaginària. El va popularitzar l’anglès Thomas More després de l’aparició del seu llibre on descriu l’illa Utopia com a una societat fantàstica de ciutadans iguals. La idea la pren d’un grup que s’anomenaven a si mateixos «utopians» i que basaven les seves institucions en la propietat comunal de tots els béns, així no hi ha malentesos de si això és meu o teu. És una illa d’igualtat i felicitat; sona bé això, no?, una societat d’iguals, aquest és, si més no, el desig. Una altra cosa és arribar-hi. More també agafarà com a model, entre altres, la República de Plató. En virtut de la creació d’una societat ideal, irrealitzable a la pràctica, la utopia anirà adquirint un caràcter metafòric i que passarà a esdevenir sinònim de projecte, realitzable o no. Es tracta d’una idealització d’una societat millor sense dubte, una alternativa a un món massa inconstant i variable que no porta res de bo. En tal idealització hi posaria una millor educació, una millor sanitat, una política honesta, institucions al servei del ciutadà i no en benefici propi, l’oci com a part essencial per a relacionar-nos i viure, un treball digne, i esdevenir ciutadans responsables dels nostres actes. Ja sabem que no existeix una vida sense preocupacions, sense esforç, ja sabem que tot s’ha de guanyar a pols. I si la utopia és irrealitzable, no per això hem de desistir, per a construir-la ens hem d’arremangar. En aquest sentit, hem de fer que sigui possible l’afirmació de Kant quan esmentava que l’ésser humà, malgrat la seva insignificança, té una especial dignitat i que l’imperatiu ètic que l’acompanya fa tot el possible per posar fi a aquelles situacions que el converteixen en un ésser humiliat i esclau. Segurament que la realitat necessita la fantasia perquè sigui desitjable, i així compartir amb els altres la nostra visió del món.

Compartir el artículo

stats