Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

«Roma locuta, causa finita»

«Tracta a les persones de la mateixa manera que voldries que et tractessin». Regla Daurada d’Isadore Sharp, fundador de Four Season Hotels.

És de celebrar que mallorquina tradició d’arreglar el món al voltant d’una taula - com moltes altres,trencada per la covid - es vagi poc a poc recuperant al si de la nostra societat. Entre els comensals, enguany hi ha un tema estrella: la recuperació econòmica. Confosa a les Illes amb la recuperació del turisme. El comentari que sol sortir - normalment, en boca de qui mai ha treballat al sector serveis - és que amb les expectatives de temporada que hi ha, bé faran els hotelers en pagar més a la seva força laboral. Així no tindran problemes de personal, tal com sembla tenen ara. Com que és un raonament triomfador ( tot es veu millor amb dos copes de vi dins el cos ), els presents solen abradandar-s’hi, demanant també la temporada de deu mesos. Com a mínim. «Si volen personal qualificat, que ofereixin estabilitat i sous dignes. I si no, que tanquin». Després algú deixa caure una altra temàtica recurrent: les dificultats de l’accés a la vivenda. I és aquí on torna a triomfar un cert xauvinisme mental, molt llunyà al pensament autocrític: «la culpa de la pujada de preus la tenen els alemanys i els especuladors, que moltes vegades són el mateix». Al ser un argument «win-win» ( ja es sol dur més càrrega etílica a sobre ) la corrua d’epítets contra els nous veïnats - que per cert, no han fet res més que pagar una casa a la venda - pot arribar de proporcions considerables. És ben curiós que quasi mai surtin escaldats els polítics de torn, sinó els nouvinguts. Sol ocòrrer que algú apunti a una possible solució: el canvi d’usos de la planta hotelera obsoleta. Per donar força al seu raonament, s’argumenta que s’aconseguirien dos objectius d’una volada: habitatge social en quantitat i rapidesa, al mateix temps que reducció efectiva de les places hoteleres. És a dir, qualitat de vida pels joves i manteniment del PIB autonòmic: la construcció dels nous pisos generaria nous llocs de treball, la qual cosa hauria de repercutir en el consum intern, etcètera... Però tornen a sortir els emperons, sempre protagonitzats pels mateixos comensals: «quina bestiesa, això és afavorir una vegada més la classe hotelera! Endemés, els canvis d’usos provocarien atur hoteler - cert - i hi hauria gent que se n’hauria d’anar de les Illes. Els sindicats no ho permetran mai». Són les mateixes persones que segons abans s’han queixat de la superpoblació que es viu a Mallorca i a Eïvissa, sense donar-hi masses solucions, centrant la dinàmica de la discussió en l’arribada de residents estrangers i no tant de nacionals. És aleshores quan sol intervenir qui sí forma part de l’entramat econòmic de la colla:

És ben curiós: no voleu els turistes a ca vostra, però en arribar les vacances, desitjau anar de viatge... i no trobar-ne ni un. Maldau pels diners de l’ecotaxa sense tenir masses visitants. Voldríeu tancar els hotels que no romanguin tres-cents dies oberts...sense atenir-vos a les conseqüències.Desitjau solucionar el gran problema de l’habitatge, però estau en contra del canvi d’ús. Vos queixau de la saturació poblacional, però no voleu afectar massa la demografia balear pròpiament dita. Dejectau els qui han escollit les Balears com a segona casa, però sabeu perfectament que sense ells el PIB de la Comunitat estaria amenaçat de mort.

Tambè xerrau de canvi de model, però ompliu el camp mallorquí de plaques solars: estau segurs que és el que vol veure el turista d’alt nivell com a paisatge pels seus pocs dies de lleure anuals?

Les cares solen ser llargues: a ningú li agrada que li cantin les veritats. Ni exposin públicament contradiccions massa elementals. El que els castellans diuen «un patinazo». El que passa és que aquesta travelada fa massa temps que dura. Adquirint pàtina de veritat, tantes vegades que ha estat repetida: «la competència de les nostres dificultats quasi sempre són alienes». Responsabilitat pròpia? Quasi zero.

És una actitud que recorda molt a la dels governadors de l’Imperi Romà quan tenien un problema que els venia una mica gran o els era comprometedor. Esperaven l’edicte imperial i resolien el tema sense atenir-se a les conseqüències de les ordres del Cèsar. O si aquest anava a l’arrel de la qüestió.»Roma locuta, causa finita». L’objectiu era rentar-se les mans.

Com - pel que sembla - és ara per segons quins polítics i polítiques de casa nostra.

Compartir el artículo

stats