Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ilustración. Ingimage

Recordo que quan es va posar de moda la paraula migrant, promoguda i a la vegada ampliada pels mitjans de comunicació, aleshores tothom va començar a emprar-la i semblava que si tu no l’utilitzaves, volia dir que no estaves al corrent de les novetats lingüístiques. Mentre no es digui el contrari, tant migrant com immigrant és correcte; per tant, faré ús de la paraula immigrant, per descomptat, encara que sigui per portar la contrària. No vull ser part del ramat. El mateix ha passat amb el terme classroom que s’usa habitualment en el món educatiu, que significa ‘aula’ o ‘classe’, que fou i és l’eina d’intercanvi per internet entre alumnat i docents, mitjançant tasques, materials i altres, molt útil i productiu, per cert, però no sé si gaire pedagògic i formatiu, sobretot en els mesos que fórem confinats. Ara bé, tampoc faré servir l’anglicisme classroom, perquè en català es diu aula, en aquest cas, ‘virtual’ o ‘aula digital’. En el màgic univers de les paraules, hi ha algunes que sorgeixen amb força davant la necessitat per a capir el nostre món i a nosaltres mateixos, com aquelles que són acompanyades amb el sufix fòbia (por) i que introdueix un matís nou en les nostres relacions. Fòbia és el pànic a… o la por a… provocat per un esdeveniment més o menys traumàtic. També es tradueix com a aversió, mania, odi cap a una persona o un grup determinat, l’ús de termes com a judeofòbia, islamofòbia, xenofòbia, aporofòbia i així altres ens parlen precisament d’aquests odis. Ara que es xerra tant de les addiccions a les xarxes socials i amb raó, hi ha una que té a veure amb el mòbil, la nomofòbia; és a dir, la por desmesurada i fins i tot il·lògica, àdhuc incontrolada, a sortir de casa sense el mòbil. Ens agafa un calfred, una esgarrifança recorre el cos, si ens adonem que no portem el mòbil damunt, ja que s’ha convertit amb una mena pròtesi de nosaltres mateixos. Sembla que tenir-lo a la mà ens dona seguretat i ens té tothora comunicats amb els altres. Potser, associat a això, ens trobem amb la monofòbia, la por a estar sol, l’horror a la soledat. Necessitem als altres, encara que sigui per apaivagar la nostra solitud. Créixer en silenci es converteix en un malson, mentre que el soroll que gira al nostre voltant es converteix en una mena de vincle d’indissoluble. Dins d’aquest maremàgnum de noms, irromp un que té a veure amb l’excés d’informació, la infodèmia. Basta pensar en la desorbitada informació que ens arriba sobre els dilemes que comporta, per exemple, el canvi climàtic, les conseqüències de la pandèmia, com també les dificultats mundials del conflicte a Ucraïna o la pujada generalitzada dels preus. L’excés de números, estadístiques, continguts i opinions que emanen dels mitjans de comunicació és tant que hi ha dificultats per racionalitzar-los i digerir-los raonablement. El gruix de notícies que rebem és superior a les possibilitats que tenim de gestionar-les correctament. Aquesta sobreabundància de comunicació ens pot portar cap al fenomen extrem anomenat doomscrolling, paraula anglesa novament, que en català es podria traduir com l’exagerat consum de males notícies sobre diversos assumptes o creure en les notícies falses o enganyoses. El tema és, doncs, important, ja que a través dels diversos canals que tenim a l’abast, ens arriben infinitat de memoràndums, talment un bombardeig de significats a vegades distorsionats, excessius i reiteratius, que es transformen en un fi en si mateix respecte a allò que és pròpiament una agressió des del moment que engrandeixen els nostres temors, fa irreals i falsos els clixés, augmenta l’aprehensió i es filtren en escenaris catastròfics, des dels quals és gairebé impossible allunyar-se’n. Es crea així un cercle d’incerteses i de falses retòriques que esdevenen realment difícils de desfer. Sembla que els esquemes del comportament humà no només són senyals culturals, socials i antropològics de l’època en la qual vivim, sinó també la llengua i les paraules que usem, posseeixen un gran impacte sobre la manera de definir el món i tot allò que succeeix. A poc a poc, ens hem acostumat a recórrer als neologismes, expressions, anglicismes que intenten descriure situacions i així posar límits a la paüra i l’angoixa; com també ens és fàcil construir, segons l’esdeveniment que volem transmetre, mitjançant narracions, aprofitant l’atmosfera seductora de l’instant, jugant amb recursos estilístics i diferents tècniques (storytelling) que, al capdavall, modifiquen el seu contingut i són presentades com si fossin les úniques notícies possibles. La infodèmia també maneja el tema de les dades, com hem pogut apreciar en els períodes més difícils de la pandèmia, on només ha sobresortit la quantitat de contagiats i dels decessos, per tal de quedar-nos amb una realitat difícil de comprendre. Ens pensem que controlant els contagiats podem controlar les circumstàncies. És una falsa evidència. Estem convençuts que si analitzem mitjançant les xifres una realitat, aquesta esdevé objectiva, mesurable, comprensible. Ara bé, això és una creença enganyosa, perquè les matemàtiques ens diuen que els números poden ser interpretables. La censura que s’empra per contrarestar les falses notícies serveix de ben poc. Potser s’hauria d’ensenyar o explicar als usuaris de les xarxes la manera de cercar informació veraç, explicar que significa teclejar una paraula, com interpretar els resultats de la recerca sense jerarquitzar-les com si fos un pur algoritme; ensenyar als nostres infants a fer servir la Viquipèdia amb cautela, explicant la diferència entre els llocs d’informació i les fonts que han utilitzat per dir el que diuen i si són contrastades amb d’altres; quins són els espais virtuals dels ens públics i el contingut que es pot trobar en ells. Molts usuaris pateixen de la cibercondria, o sigui, l’ús excessiu de cercar els remeis de les nostres imaginades malalties en pàgines mèdiques no gaire recomanables. En aquest sentit, i en tots els altres, cal una alfabetització digital que s’iniciï en l’escola i que contribueixi a un capgirament de perspectiva. I, potser, així, desmantellar les falses notícies.

Amb tot, sempre roman el perill inicial. Facis el que facis, si fem anar la televisió, si donem un cop d’ull als nostres whatsapps i altres mitjans de comunicació, sempre hem d’estar a l’aguait de quines notícies es transmeten i com, atès que no podem demonitzar el qui les difon. Cal, però, una certa desintoxicació digital, escollint només unes quantes fonts sobre les quals informar-nos en un moment concret de la jornada i així desenganxar-nos de la infodèmia. Cal evitar les informacions polaritzades, aquelles que comuniquen posicions oposades, perquè aleshores es fa més difícil un enfrontament correcte. Hem de pensar que postures radicalitzades no ajuden per res a desxifrar i entendre la realitat. L’únic mitjà més inequívoc per a defensar-se de qualsevol incongruència és fer servir el mètode científic, emprant el dubte com a eina de treball. Això demana cultivar l’atenció i l’esperit crític. Els fets o les circumstàncies no són tal com semblen o com ens ho volen fer veure, d’aquí que el dubte ens fa anar més enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de la realitat.

Compartir el artículo

stats