En una ocasió ja els vaig parlar de la meva afecció per la programació de la 2. La vaig descobrir a l’hospital, però ara que ja som a casa mir sovint alguns dels seus documentals i pel·lícules, la majoria excel·lents. Una de les darreres que he vist ha estat Capitanes intrépidos (1937), una magnífica cinta dirigida per Victor Fleming que narra la història d’un nin veciat i sobreprotegit a qui un accident (la caiguda al mar des del vaixell on viatjava amb son pare) li canvia substancialment la vida. Allò que en principi té l’aparença d’una simple pel·lícula d’aventures esdevé poc a poc un vertader cant a l’amistat, l’educació i el valor del treball en un context difícil, una goleta de pesca a la qual el nin en qüestió ha anat a parar després que un mariner el salvàs de morir ofegat enmig de l’oceà. L’infant, malcriat i acostumat a tenir sempre la darrera paraula a causa de l’ambient exclusiu i mancat de referents en què ha crescut, es rebel·la en principi contra la nova situació, que considera humiliant i poc adequada a la seva condició. Però a poc a poc i gràcies, sobretot, a la influència benefectora de Manuel, el mariner que el va salvar, entén que aquell és un món on de ben poc li serveixen el seu orgull i els seus aires altius, gairebé malaltissos.
En acabar de veure-la, vaig tenir la sensació que nins com el protagonista de Capitanes intrépidos -almenys en el seu estadi inicial- n’hi ha a voler, avui en dia. Infants malcriats -o maleducats, per dir-ho en termes més suaus- que ignoren les més elementals regles de convivència i que, com deim en bon mallorquí, se’n foten des sant i de sa festa. Segurament en coneixen més d’un, d’aquests al·lots, ja sigui en un entorn familiar, educatiu o de carrer, tant se val. I la sensació que en queda després de conèixer-los o d’haver tractat amb ells és la d’una preocupant buidor de valors, com si d’alguna manera els faltàs haver caigut a l’aigua des del vaixell de la indolència i l’apatia, per a ésser rescatats per algú que, amb el seu exemple i abnegació, els mostri quins són aquests valors pels quals, malgrat tot, val la pena viure i lluitar. Hom afirma que hi ha manca de referents étics, a la societat actual, o que són arraconats si més no per d’altres més potents i destructius. Hom diu també que les xarxes socials no ajuden gaire a una socialització sana i que, com més va més, es potencia el cultiu de l’aparença externa en detriment d’una formació íntegra que faci que nines i nins se sentin persones útils i de profit en el món en què tard o d’hora conviuran i es desenvoluparan.
D’això va una mica la pel·lícula, en definitiva, sense que al meu parer pretengui en cap moment moralitzar o dejectar un món en perjudici d’un altre. I la recepta proposada és ben senzilla: una adequada combinació d’afecte -una forma d’amor, al capdavall- i disciplina, unit a l’exemple que suposa sempre el treball realitzat a consciència i amb honestedat. Si un d’aquests eixos o plats de la balança fallen, ja sigui per excés o per defecte, l’empresa està irremissiblement condemnada al fracàs. Em consta que molts de docents fan l’ullastre esbrancat perquè això sigui així, però també em consta que el sentiment d’impotència i frustració que sovint experimenten és molt gros. I això ens hauria de preocupar a tots, mares, pares i comunitat educativa en general. En aquest sentit pens que és urgent una vertadera immersió en valors -la caiguda al mar a què feia referència- per tal de redreçar aquesta situació; si no ho feim així, de poc ens serviran les lleis educatives ni la normativa més o menys benintencionada elaborada a l’efecte.
Podríem trobar molts d’exemples, del que tract d’explicar. Fora de l’àmbit educatiu i a nivell d’urbanitat (urbanitat: Educació en les maneres de comportar-se, especialment en les relacions amb els altres) són preocupants les conductes cada cop més desafiants de molts joves que, en nom d’una mal entesa llibertat, han fet de places i carrers un vertader vedat on campen sense a penes cap mena de límit i/o amonestació. En són un bon exemple les pintades vandàliques que empastifen bona part del centre històric i la perifèria de Palma, però també l’ús tan incívic com irresponsable que sovint fan de vehicles com el patinet, sense anar més enfora. Conductes que indubtablement perjudiquen la imatge de la nostra ciutat i que posen seriosament en perill la integritat física de molts vianants. I tot amb una alarmant inoperància de la Policia local, que o bé fa els ulls grossos davant uns problemes com més va més preocupants o bé no compleix amb les seves funcions amb el rigor i l’eficàcia que serien de desitjar.
Potser hi haurà qui pensi que sent nostàlgia del passat. No és exactament això. Els temps intrèpids als quals faig al·lusió al títol d’aquest article tenen més aviat a veure amb la necessitat imperiosa de canviar el rumb de les coses, ara que encara hi som a temps. No fa gaire Luís García Montero, a una columna a El País, deia que per tal d’evitar caure en el cinisme s’havia convertit en un «optimista melancòlic». No me desagrada, aquesta definició. Té a veure amb els plats de la balança abans esmentats, i també amb la convicció que la intrepidesa, en un context i circumstància donats, pot ser determinant per salvar-nos del naufragi.
